Defendor (2009)

Pel•lícules com El protegit (2000) i Batman Begins (2005), còmics com la línia Ultimate de Marvel o sèries televisives com Herois, pretenen dotar de cert realisme i versemblança al gènere superheroic, arribant en ocasions a nivells absolutament sorprenents. Però per molt bones que siguin aquestes obres sempre hi ha un instant en què l'espectador ha de deixar-se portar per la suspensió de la incredulitat i acceptar les inconsistències que planteja aquesta ficció. Això es deu al fet que la figura del superheroi comporta unes convencions dramàtiques ineludibles i que, per molt que els despullem dels seus colorits vestits i els concedim matisos urbans, profunditat psicològica, comptes corrents o diabetis, aquests personatges es mouen en paràmetres purament fantàstics, com els unicorns i els elfs. Si algú a la vida real intentés emular a un d'ells semblaria un pallasso, com Defendor. A mig camí entre la comèdia, la tragèdia i el divan del psicoanalista, trobem aquest psicodrama canadenc que conté certs elements cervantins, com la imatge de l'heroisme patètic i la confrontació entre idealisme i realisme. A mesura que avança el metratge anem coneixent les motivacions i el sòrdid passat de Defendor, i la cinta passa de fer riure a commoure. El que havia començat com una desmitificadora sàtira del món dels superherois acaba sent un esperançador melodrama urbà, i encara que el conjunt queda bastant equilibrat, la veritat és que tot resulta massa convencional i que la pel•lícula es limita a donar una visió simpàtica i pueril d'una història que podia haver donat molt més de si.