Plácido (1961)

Fa gairebé una setmana que ens va deixar un dels grans directors de la història del cinema: Luís García Berlanga. El seu humor negre i la seva satírica visió de la societat fan que sigui el més clar exponent de la comèdia espanyola. Plácido (1961) és una de les seves obres mestres indiscutible.

Plácido Alonso ha de pagar la lletra del primer termini del motocarro al mateix dia que se celebra una campanya de Nadal a favor dels desemparats. Arran d'aquesta campanya, el seu vehicle també és utilitzat en la cavalcada. Des de la primera escena intenta aconseguir que li paguin per avançat el servei prestat per poder pagar la lletra i així aconseguir que no li embarguin el vehicle, però no li resultarà gens senzill.

Amb aquest argument, Berlanga aconsegueix una pel·lícula coral omplerta de grans moments, en la qual apareixen davant de la càmera infinitat de personatges amb una posada en escena meravellosa. És una història plena d'aparences, on es critica ferotgement la hipocresia de la societat que només pensa en el que diran els altres. I l'elenc d'actors és interminable i arxiconegut: Cassen (que era el seu primer paper en cinema), José Luís López Vázquez, Manuel Alexandre (que fa poc també ens va deixar), Agustín González, Luís Ciges, Antonio Ferrandis (més conegut posteriorment com Chanquete) o Amparo Soler Leal, entre d'altres. El guió és del propi Berlanga junt amb el gran Rafael Azcona, amb el que va tornar a col·laborar després a El Verdugo (1963).

Plácido va estar nominada a l'Oscar com a millor pel·lícula estrangera i Berlanga sempre va recordar el cocktail que donaven llavors els directors d'Hollywood per als nominats com el moment més culminant i emocionant de la seva carrera cinematogràfica, ja que es va quedar estupefacte en veure que els grans, com Billy Wilder o Frank Capra, se li apropaven i li preguntaven dades molt precises sobre la seva pel·lícula.