Caín (Caim, 2009)

 
Segons ens explica la Bíblia en el llibre quart del Gènesis, després de l’assassinat d’Abel, Déu condemna a Caín a vagar per la terra de Nod, quan aquest li diu que l’està condemnant a morir de gana o a ser assassinat, Déu li asegura que ningú el matarà i per tal de que aixó sigui així, li posa una marca al front. Saramago converteix aquesta condemna en un viatge en el temps i en l’espai a través de diversos passatges de l’Antic Testament.

L’autor ens presenta a Caín com l’heroi de la història, ell és l’ésser racional que ,amb la seguretat de qui no té res a perdre ,es converteix en el crític dels actes de Déu. L’únic que qüestiona els motius dels designis divins, posant de manifest les contradiccions i arbitrarietats de les decisions d’un Ésser Suprem injust, capritxós, cruel i egoista . Seguint el viatge a traves del temps del protagonista, l’autor ens porta a una sèrie de passatges de l’Antic Testament: El sacrifici d’Isaac, la destrucció de Sodoma i Gomorra, la història de Job, el diluvi ... Tots ells caracteritzats per la crueltat amb la que actua Déu.

Escrit casi vint anys després de “L’evangeli segons Jesucrist” el llibre és una nova crítica a la religió , en aquest cas no tan sols a la cristiana, ja que al tractar de l’Antic Testament també inclou el judaisme. De totes maneres les reaccions contraries més ferotges a la novel·la van venir de l’entorn del catolicisme.

Cal tenir uns coneixements bàsics en les històries que explica l’obra, conèixer una mica l’Antic Testament, per poder copsar tota la ironia i la crítica que conté. A Caín els personatges que a la Bíblia són menyspreables, un assassí i una fetillera, es converteixen en els que desperten més simpaties en el lector, són els únics que actuen racionalment. Mentre que el gran heroi del llibre sagrat dels jueus i dels cristians, Déu, i amb ells tots els seus seguidors, ens arribaran a semblar autèntics brètols irracionals.