De què parlo quan parlo de córrer (Hashiru koto ni tsuite kataru toki ni boku no kataru koto, 2007)

Aviat farà un any que vaig apuntar-me a aquesta moda d’anar a córrer amb certa regularitat. La constància de un dia per setmana, no us penseu que en soc un malalt, m’ha ajudat a aficionar-m’hi i a gaudir-ne. Més que un tema particular el que està passant es tracta més aviat d’una fal·lera col·lectiva que va provocar que l’últim Sant Jordi es publiquessin diversos llibres sobre la qüestió. A mi em van regalar “De què parlo quan parlo de córrer” d’Haruki Murakami.

Difícilment m’hagués llegit un llibre sobre aquest tema si no hagués estat escrit per un dels escriptors que més m’han cridat l’atenció els últims anys, autor de joies com "Kafka a la platja, "Tokio Blues" o "Un despietat  país de les meravelles i la fi del món". Murakami s’autodefineix com a escriptor i corredor, i és que ambdues facetes les va començar a desenvolupar en paral·lel i passats els 30 anys. Córrer, afirma, li permet escriure, i no podria fer una cosa sense l’altre.

Tot i que l’escriptor és dedica a les llargues distàncies, un corredor amb poca experiència com jo, no pot evitar sentir-se identificat amb els plaers i problemes que provoca la pràctica d’aquest esport. Això unit a que Murakami ho utilitza d’alguna manera com a fil conductor per explicar alguns trets i moments de la seva biografia, que interessarà als seus lectors encara que no practiquin esport. El resultat és un llibret curtet, entretingut i deliciós.