Indiana Jones i el temple maleït (Indiana jones and the temple of doom, 1984)

La segona part de les aventures d’Indiana Jones és en realitat una preqüela, ja que es situa cronològicament abans que la primera. Es tracta d'una peli més fosca que l'anterior, tant a nivell visual com a nivell argumental. Diuen les males llengües que aquest canvi de tò fou degut a problemes personals del director Steven Spielberg.
Al igual que l’anterior, i marcant una constant a tota la saga, arrenca de forma fantàstica amb una escena d’acció, però amb un petit problema: Més que el principi de un Indiana Jones, sembla el principi d’un James Bond.

A partir d’aquí, una bona peli d’aventures que no està al nivell de la primera part. Hi ha més acció, més bitxos i escenes fastigoses, més màgia (aquest cop sense el rerefons de la mitologia cristiana), menys investigació de pistes “arqueològiques”, i un humor més basat en l’acció que en el diàleg.

La resta de personatges: Els dolents, una mena de secta religiosa hindú, no estan a l’alçada dels nazis. Ens trobem a més, amb un company d’aventures, Tapón, un sidekick com el Robin de Batman, que no t’aporta res com a espectador a no ser que siguis un nen que somia en ser l’Indiana Jones.

Llegeix la Porció de "A la recerca de l'arca perduda"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i l'última croada"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i el regne de la calabera de cristall" 

Cadena de muntatge (Blue collar, 1978)

En els anys 70 hi va haver un canvi generacional en la indústria del cinema nord-americà en el qual van aparèixer nous noms que canviarien la forma de veure i entendre el setè art, com Francis Ford Coppola, Martin Scorsese, George Lucas, Steven Spielberg, Brian de Palma, Robert Altman o William Friedkin. Entre tots ells també es trobava un tipus anomenat Paul Schrader, autor de guions com el de Taxi driver (1976) i Toro Salvatge (1980), ambdues de Martin Scorsese. Justament, dos anys abans d'escriure la història del boxejador Jake La Motta, va decidir posar-se darrere de la càmera per dirigir Blue Collar, un bon debut per a una de les trajectòries més interessants i irregulars de la història del cinema.

Schrader retrata de manera precisa la vida rutinària de tres treballadors d'una fàbrica de cotxes de Detroit que, a causa de la seva mala situació econòmica, decideixen cometre el robatori de la caixa forta que hi ha a la seu del sindicat de la fàbrica al qual estan afiliats, ficant-se en una trama que canviarà completament les seves vides. Aquests tres treballadors estan ben definits i interpretats de manera impecable per Richard Pryor, Harvey Keitel i Yaphet Kotto, que juntament amb els seus companys de treball hauran de suportar l'escricta vigilància d'un encarregat que no para de queixar-se de la ineficàcia de tots ells, aconseguint Schrader un ambient carregat en les escenes rodades a la fàbrica. El bon resultat de la història s'aconsegueix mitjançant una bona direcció de Schrader i una intel·ligent evolució dels personatges amb alguns punts d'humor a l'inici basats en uns diàlegs divertits i un pla còmic inoblidable en l'escena del robatori, involucrant-se a poc a poc en un thriller en què la corrupció sindical és la protagonista.

L'habitació tancada (The locked room, 1986)

Aquesta és la novel.la que tanca la Trilogia de Nova York de Paul Auster.

Fidel al tarannà de les altres dues històries, aquesta tampoc no està falta de misteri. Tot comença quan el protagonista del relat rep una carta de la dona d'un antic amic seu, Fanshawe, un amic amb el qual havia estat carn i ungla durant la seva infantesa, però que, per motius de la vida, havia perdut la seva pista des de feia molts anys. Arrel d'aquesta carta, el nostre narrador anirà a veure a la dona de Fanshawe i aquesta li donarà una notícia sorprenent; fa mesos que Fanshawe ha desaparegut i no s'en sap res, la dona està segura que el seu vell amic de la infantesa està mort. Ara bé, això no és tot, ja que abans de desaparèixer, ha deixat dos maletes de manuscrits originals que mai va voler publicar i un missatge pel seu amic; deixant a les seves mans l'opció de considerar si aquests mereixen ser publicats o , ans el contrari , oblidats i destruïts per sempre.

A partir d'aquest moment, la història d'en Fanshawe passarà a estar estretament lligada, novament, a la del nostre protagonista.

"Ciutat de vidre", primera part de la trilogia de Nova York
"Fantasmes", segona part de la trilogia de Nova York

Esmorzar al Tiffany's (Breakfast at Tiffany's, 1958)

Una nova lectura dels Lleons de la Vella Europa.

Segurament enfrontar-se sense estar sesgat, a la lectura d’un llibre com “Esmorzar al Tiffany’s” de Truman Capote, que compta amb una adaptació al cinema amb algunes imatges que han trascendit el propi cel·luloide és gairebé impossible.

Sorprèn al llegir-lo que la vessant còmica tan present al film, pràcticament no existeix a una novel·la que ens retrata la vida frívola d’uns protagonistes que viuen al marge del seu moment històric, la segona guerra mundial. Aquest personatges están perfectament descrits i construits al voltant de Holly Golightly, l’ànima d’una novel·la breu, que amaga múltiples històries, detalls i petits símbolismes que es poden anar descobrint en una lectura més acurada.

Capote, com és habitual en ell, opta per una forma d’escriure freda i distant. Tot i que la narració és en primera persona, i el seu protagonista està enamorat de la Holly, no parla massa directament dels seus sentiments.

Una lectura deliciosa i una magnífica porta d'entrada a un dels grans escriptors americans del segle XX.

Frequently asked questions about time travel (2009)

Un parell de nerds; un escèptic que no distingeix entre Star Trek i Star Wars (encara que en una escena es declari fan de Les cròniques de Narnia); una noia sexy que ve del futur; un pub londinenc; una fissura temporal en el lavabo de cavallers; converses freaks, cervesa i paradoxes. Posi's tot junt i afegeixis unes gotes d'humor anglès i uns grams d'inofensiva diversió i ja tenim la combinació perfecta per a una comèdia de ciència ficció. El film és una producció de la HBO i la BBC, el director Gareth Carrivick ha treballat en sèries com Little Britain (2003) i The Smoking Room (2004), i els actors tenen molta experiència en televisió. Chris O’Dowd no s'allunya massa del seu paper a The It Crowd, encara que aquí busqui les simpaties del públic i el seu personatge resulti menys excedit i patètic. Anna Faris per la seva banda, és una actriu que s'ha fet un forat en la petita pantalla participant en sèries com Friends i El séquito. El metratge és de 80 minuts i el to i la forma concorden bastant amb el d'un capítol pilot. La pel•lícula parodia el cinema de ciència ficció amb manifesta innocència i no té una altra aspiració que la de fer-te passar una bona estona, alguna cosa que queda molt palesa amb aquest final obert, un tipus de conclusió nostàlgica que ens remet a altres èpoques menys críptiques.

A la recerca de l'arca perduda (Raiders of the lost ark, 1981)

Pot tenir errades en el guió, pot ser exagerada, el personatge pot arribar a semblar un superheroi sense capa i moltes més coses es poden criticar d'aquesta pel·lícula, però probablement es tracta d’un de les millors produccions d’entreteniment que ens ha donat Hollywood a la seva història i sense dubte, si parlem de cinema d’aventures, aquesta es la pel·lícula i aquest és el personatge.

Un personatge creat per George Lucas al 1970, i que no va debutar al cinema fins l’any 1981 gràcies a Steven Spielberg. El director va ser capaç de dir-nos en els 3 primers minuts del film: Aquí teniu l’Indi, el nou icone de la cultura popular, ja el coneixeu i ja no l’oblidareu. Una arrencada espectacular per una història fantàstica, recolzada en fets històrics, un punt de màgia i religió, que et manté enganxat durant una hora i cinquanta minuts. No només té les dosis necessàries d'humor, acció i romanticisme, si no que té uns dolents a l'alçada d'un protagonista que a més d'estar ben pensat, està ubicat a l'època adequada.

Aquesta pel·lícula és un d’aquells clars exemples que la comercialitat no està renyida amb la qualitat: Obra mestra, clàssic i un dels grans èxits de taquilla de la història.

Llegeix la Porció de "Indiana Jones i el temple maleït"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i l'última croada" 
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i el regne de la calabera de cristall" 

Breu encontre (Brief encounter, 1945)

Breu encontre (1945), de David Lean, és una pel·lícula que ens explica una història d'amor efímera però intensa on podem veure ja una maduresa cinematogràfica d'un dels directors britànics més rellevants de la història del cinema.

A partir del guió de Noël Coward, Lean dóna una lliçó de precisió i de seny a l'hora de tocar un tema tan difícil com la passió d'un amor impossible entre un home i una dona que estan casats amb les seves respectives parelles. Aquesta trista història és intel·ligent, eficaç, suggerent, amb una construcció perfecta del personatge femení que ens arribarà a emocionar. Està explicada amb un flashback que comença passat el primer quart d'hora de la pel·lícula, o sigui que des de l'inici sabem que l'idil entre els dos protagonistes no és per sempre. A partir d'aquí és ella que, asseguda en una butaca davant del seu marit, es convertirà en la narradora, explicant la història com si fos dirigida a ell ja que no té el valor de dir-li-ho en persona. La veu en off d'ella es convertirà en un personatge més, sent un dels punts importants de la història, perquè és on realment percebem el seu malestar i dolor.

La música de Rachmaninov amb el seu piano és de vital importància per a tota la pel·lícula, igual que la meravellosa fotografia de Robert Krasko, tot per obtenir escenes de gran resolució i de fort sentiment, facilitant a David Lean la realització d'una obra mestra.

Fantasmes (Ghosts, 1986)

Segona novel.la de la ja esmentada Trilogia de Nova York.

Tot comença amb l'encàrrec al senyor Blau per part del senyor Blanc perquè espiï al senyor Negre. S'ha de dir que des d'un bon començament el Senyor Blau sospita que el Senyor Blanc no és aigua clara, però necessita la feina, així que l'accepta. Ara que penso, no us recorda això de fer servir colors per anomenar als protagonistes a alguna pel·lícula d'en Tarantino? A mi em sona molt a Reservoir Dogs. Potser Tarantino es va inspirar en aquesta novel.la... Doncs res, deixant de banda aquest apunt i continuant amb la ressenya, cal dir que el senyor Blau comença a realitzar el seu treball i per portar a terme dita tasca, lloga un pis al davant del domicili del senyor Negre. Així passaran els dies, mesos i anys i la rutina del senyor Negre no canviarà gens, per aquest motiu el senyor Blau fent ús d'algunes de les seves disfresses, intentarà esbrinar alguna cosa més sobre el senyor Negre. És en aquest punt, on la història prendrà un gir inesperat i allò que semblava clar, deixarà de ser-ho.

Paul Auster, a l'igual que amb la Ciutat de Vidre, ens submergeix en una trama detectivesca on el misteri de la situació ens atrapa, però mica en mica, comença a introduïr altres elements que la desvirtuen i la converteixen en un altre cosa. Al final, aquella novel.la Negra que hem començat a llegir, s'ha transmutat en quelcom més obscur, introspectiu i transcendental.


"Ciutat de vidre", primera part de la trilogia de Nova York
"L'habitació tancada", tercera part de la trilogia de Nova York

Nothing (2003)

Nothing se'ns presenta com una hipèrbole de les constants que poblen la curta filmografia de Vicenzo Natali, un director canadenc fascinat per la ciència ficció i autor de la mítica Cube (1997). Les seves pel•lícules treuen a la llum el pitjor de l'ésser humà, situen a escassos personatges en espais reduïts i els sotmeten a situacions límit, uns condicionants que aquí freguen el paroxisme, encara que es vegin suavitzats per l'exageració i l'humor. Si a Cube la paràbola quedava soterrada per la ciència ficció i el terror, Nothing assumeix sense embuts aquesta condició, elaborant una àcida faula que enllaça amb el teatre de l'absurd de Samuel Beckett (Tot esperant Godot, 1952) i certes comèdies de Harold Ramis (Atrapat en el temps, 1993). El pessimisme sobrevola cada fotograma d'aquesta tragicomèdia de tints fantàstics i abstractes, i l'absurd està íntimament lligat al malaltís viatge emocional dels protagonistes, Natali porta la seva història més enllà del límit raonable i tot desemboca en un final kafkià, tan retorçat com hilarant. La pel·lícula no mostra cap inclinació pels seus personatges, així que no hi ha possibilitat de redempció, però tot queda temperat per aquest estrany sentit de l'humor, entre negre i sòrdid.

Dublinés (2011)

Alfonso Zapico torna a fer un gran exercici de documentació per explicar-nos, en aquest còmic, la biografia d'un dels gran escriptors del segle XX: James Joyce.

Per fer-ho, Zapico, no només ens explica la història del personatge, sinó que el situa en el seu context històric a al món, a Europa, i a la seva Irlanda i Dublin natals. Segons el còmic, el mateix Joyce deia: "Yo mismo, siempre escribo sobre Dublín, porque si consigo llegar al corazón de Dublín, llegaré al corazón de todas las personas del mundo". El localisme per aconseguir ser global.

Personalment, em vaig apropar a l'obra més pel que m'havia agradat l'anterior treball de Zapico, que pel meu interès per Joyce. Tot i aquest punt del que partia, la lectura del còmic m'ha resultat interessant i el dibuix fantàstic. Ha fet que Joyce em sembli un personatge interessant, i fins i tot et quedes amb ganes de saber-ne una mica més.

L'única pega que li trobo és a nivell narratiu. Al explicar-nos tota la biografia de Joyce en 250 pàgines, el còmic perd la seva condició essencial d'art seqüencial, per convertir-se en un llibre en que cada frase és il·lustrada amb una vinyeta, que tot i així no aburreix. I això és un gran mèrit. No podem evitar pensar però que un altre enfoc hagués estat millor.