Breu encontre (1945), de David Lean, és una pel·lícula que ens explica una història d'amor efímera però intensa on podem veure ja una maduresa cinematogràfica d'un dels directors britànics més rellevants de la història del cinema.
A partir del guió de Noël Coward, Lean dóna una lliçó de precisió i de seny a l'hora de tocar un tema tan difícil com la passió d'un amor impossible entre un home i una dona que estan casats amb les seves respectives parelles. Aquesta trista història és intel·ligent, eficaç, suggerent, amb una construcció perfecta del personatge femení que ens arribarà a emocionar. Està explicada amb un flashback que comença passat el primer quart d'hora de la pel·lícula, o sigui que des de l'inici sabem que l'idil entre els dos protagonistes no és per sempre. A partir d'aquí és ella que, asseguda en una butaca davant del seu marit, es convertirà en la narradora, explicant la història com si fos dirigida a ell ja que no té el valor de dir-li-ho en persona. La veu en off d'ella es convertirà en un personatge més, sent un dels punts importants de la història, perquè és on realment percebem el seu malestar i dolor.
La música de Rachmaninov amb el seu piano és de vital importància per a tota la pel·lícula, igual que la meravellosa fotografia de Robert Krasko, tot per obtenir escenes de gran resolució i de fort sentiment, facilitant a David Lean la realització d'una obra mestra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada