Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall (Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull, 2008)

Es van apagar els llums i començava a sonar la mítica “Raiders March” de John Williams. Nervis. ¿Ho haurà tornat a fer Lucas? ¿Es carregarà amb una sola peli la segona saga cinematogràfica més important de la meva infantesa tal com va fer amb la primera?

Començava la quarta part d'Indiana Jones. I com ho feia? Doncs com totes les anteriors amb una llarga escena d’acció que, aquesta vegada, acaba d’una manera excessiva fins i tot per l’Indi. Lucas i Spielberg, al mantenir Harrison Ford com a protagonista, es veuen obligats a portar al personatge als anys 50 i ho fan amb totes les conseqüències: Referències al Rock’n’roll de l’ambient, el “grease” dels cabells, clàssics del cinema de l’època, la psicosi atòmica i es clar l’època daurada de les pelis de la sèrie B, i en això acaben convertint el film. El problema és que Indiana Jones era una altra cosa.
Tot i això la història segueix la línea de les pelis de Indiana Jones seguint pistes per trobar el regne que dóna títol a la peli, restes arqueològiques, fenòmens paranormals, religió i un nou company d’aventures que al igual que al temple maleït, no és encertat.

La pel·lícula plena de picades d’ullet als fans de la saga i homenatges a alguns actors que han aparegut a les tres anteriors. Hi trobem, com és habitual, molt d’humor, incorporant amb molta conyeta fent referència a l’edat del protagonista.

I la resposta a la pregunta ¿pot ser un Indiana Jones sense nazis? Doncs si. De fet, fan el mateix paper l’exèrcit soviètic de Stalin que l’exèrcit nazi de Hitler, i si tenen menys carisma és culpa dels personatges però no del país i règim al que pertanyin.
Una pel·lículeta entretinguda, però a anys llum del millor de la saga.

Llegeix la Porció de "A la recerca de l'arca perduda"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i el temple maleït"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i l'última croada" 

Dune (1984)

Dune és sobretot una pel·lícula atmosfèrica on el millor és la posada en escena, personatges estranys es passegen per colossals naus espacials d'aspecte majestuós i inhumà, al seu al voltant s'expandeix l'univers, un lloc fred, fosc i abissal. L'únic món que visitem és Arrakis, el Dune del títol, un planeta desèrtic habitat per monstruosos cucs gegants. Tot és irreal i David Lynch ho filma de manera lenta i contemplativa, acompanyat per l'inoblidable tema principal de la banda sonora composta per Toto, encara que part del to es perd en les escenes d'acció. Ja han passat més de vint anys i Dune encara segueix buscant el seu lloc, reivindicada per uns i vilipendiada per uns altres. És una d'aquests films difícils de catalogar, es debat entre les excessives explicacions que necessita la història per funcionar i la fascinació que sent la pel·lícula per explicar-se malament. Pensem, per exemple, en l'ús abusiu que fa de la veu en off. Un mecanisme que el cinema normalment relega a personatges principals aquí és de domini públic, i encara que en un principi sembli formar part de l'atmosfera enrarida del film, a la llarga es converteix en un tic totalment irritant. Sumem a això dubtoses el·lipsis argumentals, subtrames a mig fer, sobreentesos inexcusables i un considerable excés d'informació, què tenim? Una patata de més de 40 milions de dòlars.

Wasting Light (Foo Fighters, 2011)

El setè disc d’estudi de Foo Fighters deixa un regust agredolç als que encara confiem en la seva recuperació. Acontenta i engrandeix encara més la base de fans dels Foo mode rock d’estadi, i alhora satisfà més o menys a la resta.

Anem a pams. Primer de tot, s’ha de dir que no és un àlbum pitjor que l’infumable In Your Honor (2005). És més, situat com es troba entre els àlbums normalets de la seva trajectòria, com One by one (2002) o Echoes, Silence, Patience and Grace (2007), podríem dir que és el millor d'aquesta categoria, la que engloba els treballs que contenen quatre o cinc bones cançons i set o vuit de farciment.

En aquest cas les quatre bones cançons són Bridge Burning, Back & Forth, Rope i White Limo -reminiscent de la mítica Weenie Beenie-, i el so general del disc també resulta realment bo. Potser per la producció, a càrrec de Butch Vig. Continua sent un disc irregular, però és cert que en aquesta ocasió no se'n van per branques allunyades del seu estil habitual en els últims temps, que és -no ens enganyem i sobretot, que no s'enganyin ells mateixos- el rock amable.

També és destacable i es fa notar la tornada de l’immens Pat Smear a les guitarres. Complementa i enriqueix la potència de so de la banda, massa quadrat i net des que Chris Shiflett va assumir la responsabilitat a les sis cordes -casualitat o no, quan els Foo van deixar de molar...-. Senyor Grohl, fins quan haurem de suportar el senyor Shiflett? Si ha tornat el gran Smear, perquè continua tenint aquest paio tan avorrit a sou?

Les dues col·laboracions estrella del disc -una amb l'ex-Hüsker Dü Bob Mould i l’altra amb l’altre ex-Nirvana viu, Krist Novoselic- decepcionen i són potser els episodis més fluixos del treball. I bé, resumint, no és ni de lluny un disc a l’alçada dels seus primers treballs, però s'hi noten cert esforç i certes maneres que mantenen la flama encesa.

Mitjanit a París (Midnight in Paris, 2011)

Com ho deu fer Woody Allen per ensenyar-nos les ciutats on roda les seves pelis d’aquesta manera? Uns minuts inicials que semblen emular els de Manhattan però sense una sola línea de guió, i ja voldria sortir del cinema i agafar el primer vol a París.

I és que aquesta pel·lícula és una carta d’amor a aquesta ciutat, especialment als anys 20, quan era el centre cultural del món, relleu que curiosament va agafar Nova York. En poques pelis com aquesta li havien encaixat tan bé les melodies de jazz i la música de Cole Porter. Aquell públic que gaudeixi especialment de l’obra artística creada a la primera meitat del segle XX, li agradarà i divertirà veure el punt de vista que té el director d'Ernest Hemingway, Salvador Dalí o Man Ray entre d’altres. Però podeu estar tranquils, Allen ha tingut l’habilitat suficient per tal que, qui no conegui o gens a algun d’aquests artistes, pugui passar-s’ho bé veient al cinema, però se li escaparan alguns matisos.

No ens trobem amb un dels millors films d’Allen, però si una pel·lícula deliciosa, bonica, entretinguda i divertida, amb la lectura alliçonadora final que caracteritza bona part de la seva obra.

Camí de sirga (1988)

En aquesta novel·la el autor ens explica els últims cent anys d’història del poble on va néixer, Mequinensa, que el 1971 va ser engolit per les aigües del pantà de Riba-Roja. Aquesta vila era el centre una important conca minera i d’un intens tràfic fluvial, el títol fa referència precisament a aquest últim, els llaüts que baixaven pel riu gràcies al corrent, el remuntaven remolcats per la força dels animals que estiraven de la embarcació mitjançant una sirga. Situada entre l’Ebre i el Segre, Mequinensa, haurà de veure com les aigües dels rius, que fins aquell moment havien portat la prosperitat al poble, ara el negaven i el convertien en una vila fantasma.

La història comença just amb l’inici de la destrucció del poble, quan la pols del primer enderroc omple tots el racons de la vila. La constatació de que la mort del poble és una realitat fa reviure el records dels veïns, que es fan tan presents com la pols que, dia rere dia, els envaeix les cases . Aquest records ens porten a conèixer la historia de Mequinensa i dels seus habitants: minaires, llaüters i hortolans que convivien en uns carrers que havien sobreviscut a nombroses guerres, parlant en un idioma, el català de la franja d’Aragó, que persistia tot i les imposicions de l’administració.

Escrita amb rigor històric i un gran domini del llenguatge, plena de l’humor subtil, peculiar i únic de Moncada, aquesta és una de les grans novel·les de la literatura catalana del segle XX.

Indiana Jones i l'última croada (Indiana Jones and the last crusade, 1989)

Amb aquesta tercera part es torna al esperit original del personatge: Nazis, religió, humor, acció, mapes i pistes per resoldre.

Com als altres dos films ens trobem amb un inici espectacular, en aquest cas en forma de flashback, que ens narra l’origen que tot superheroi necessita i a més ens presenta amb gran encert, un company d’aventures que, a diferencia d’en Tapón a la segona part, funciona a la perfecció: el Dr Henry Jones Senior.

En aquesta ocasió, Spielberg ens torna a demostrar que quan s'hi posa amb el que de veritat sap fer, ningú li pot fer ombra. ¿Ens podem imaginar un Indiana Jones que no interpreti Harrison Ford? Doncs costaria però, potser si. El que és inconcebible és un Indiana Jones que no dirigeixi Spielberg.

Com a últim detall, comentar que comencen a aparèixer referències en to d’humor a les anteriors pelis, aquelles tonteries que als friquis ens encanten, que donen a les pel·lícules l’esperit de saga que fa que les mitifiquen encara més.

Llegeix la Porció de "A la recerca de l'arca perduda"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i el temple maleït"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i el regne de la calabera de cristall"

El setè segell (Det sjunde inseglet, 1957)

Ingmar Bergman signa, el que és per a mi, una de les seves millors obres. La mort, la por de les pors, és un tema que obsessionava a Bergman, tant és així, que apareix de manera recorrent en moltes de les seves pel·lícules. En aquesta en concret, fins i tot, es converteix en una protagonista més.

La història està ambientada en plena baixa edat mitjana (s.XIV i s.XV), un temps on la gent convivia de manera molt íntima amb la mort; la guerra dels cent anys, les crisis alimentàries i l'arribada de la pesta negra eren les responsables d'aquesta estreta relació. Bergman, aconsegueix copsa molt bé l'atmosfera sufocant i obscura d'aquell període, on les pors es trobaven per a tot arreu. És en aquest ambient, on es desenvolupa la història: un caballer, de nom Antonius Block, espera amb paciència l'arribada de la mort - sabedor que ha arribat el seu moment -, però les ganes de saber si hi ha alguna cosa més enllà faran que quan arribi la mort al seu encontre, aquest la reptarà a jugar una partida d'escacs amb la condició que si ell guanya, la mort el deixarà viure, i si perd, acceptarà el seu destí i marxarà amb ella fins a la fi de la nit.

Fragment de diàleg de la pel·lícula:

Caballero: "¿Porqué, al menos, no me es posible matar a Dios en mi interior?. ¿Porqué prefiere vivir en mí de una forma tan dolorosa y humillante, puesto que yo le maldigo y desearía expulsarlo de mi corazón?. ¿Sabes?. Estoy a punto de llegar a una conclusión... Creo que Dios es una especie de realidad engañosa, de la cual los hombres como yo no podemos desprendernos... Por eso yo quiero saber. No deseo creer. Ni suponer, sino saber... Deseo que Dios me tienda la mano, ver su rostro y que me hable”.


Muerte: “Pero se calla”.


Caballero: “Así es... Le grito en medio de la noche, pero es como si no hubiera nadie en ningún sitio”.


Muerte: “Puede que no haya nadie”.


Caballero: “Sí, ya lo he pensado. Pero, en ese caso, la vida sería un horror absurdo. Nadie es capaz de vivir con la muerte ante sus ojos y creyendo que todo ha de desembocar en la nada más absoluta”.


Muerte: “La mayor parte de los hombres no piensan ni en la muerte ni en nada”.

Leviatán (Leviathan, 1992)

Aquesta novel·la de Paul Auster manté certes semblances amb la Trilogia de Nova York. El llibre comença amb un misteri: un home queda destrossat quan li esclata una bomba al mig d'una carretera del centre d'EUA. El narrador, afirma ser amic seu i es disposa a narrar la seva biografia i a explicar-nos que va portar a la victima a la situació en que es trobava.
Aquest misteri és utilitzat, com a l'esmentada trilogia, per plantejar-se la identitat dels personatges, jugar amb ells, veure'n l'evolució al llarg dels anys i introduir l'atzar com a desencadenant de canvis radicals que un no pot controlar. El llenguatge d'Auster, és com sempre, fàcil i directe, però és utlitzat per jugar i explicar microhistòries dins l'argument general. En aquest cas a més, apunta el tema de la militància política i es planteja si el seu païs manté l'essència del que el va convertir en el símbol de la llibertat a occident. Un tema que ens podem plantejar 19 anys després, amb les recents accions dels EUA en contra del terrorisme.

Llegeix també les Porcions de:
"Ciutat de vidre", primera part de la trilogia de Nova York
"Fantasmes", segona part de la trilogia de Nova York
"L'habitació tancada", tercera part de la trilogia de Nova York 

Zeitoun (2010)

Una nova lectura dels “Lleons de la vella Europa”.

“Zeitoun” és un llibre-denúncia sobre l’actuació de les autoritats nord-americanes durant y posteriorment al huracà Katrina, que va provocar el trencaments dels dics de Nova Orleans. El llibre també aprofita per denunciar la situació dels ciutadans de religió musulmana als EUA post 11-S.

Aquesta voluntat de denúncia, porta a David Eggers a escriure un llibre que, si bé pretén ser un document periodístic, es converteix en una mena de confrontació novelesca de bons i dolents, quan és evident que la realitat sempre té matisos.

Al centrar-se concretament en un personatge, es triba a faltar una història més coral que et pugui posar en situació del que representa Nova Orleans dins d’un país com Estats Units. Sembla que vulgui ser un llibre pel consum intern del país amb una clara intenció moralitzadora per als seus ciutadans.

En aquest sentit, hi ha un bon ús de la narració: Básica, senzilla, directa, que facilita una fàcil digestió del llibre, convetint-lo en una obra de consum lleuger i distret, amb un ritme adequat que gestiona molt bé els moments de tensió provocats per les situacions límit que passen o que el lector sap que han d’arribar.

Blacksad (2000)

Norma Editorial ha presentat coincidint amb el Saló del Còmic de Barcelona, una recopilació dels 4 àlbums editats fins ara de Blacksad, on podem gaudir per primera vegada en català de les històries de Juan Díaz Canales dibuixades per Juanjo Guarnido. Tot i tractar-se d'autors espanyols, l'original va ser publicat a França, i d'allà exportat amb èxit a tot el món. Crec que aquest cas i d'altres diuen molt de la situació del còmic en el nostre país.

A aquesta multipremiada sèrie, hi trobem històries de gènere negre, molt entretingudes i divertides , bones però no brillants. El gran motiu per fer-se amb aquest còmic és l'art de Juanjo Guarnido.

Guarnido ens regala uns plànols que son una virgueria, uns dibuixos detallistes i una expresivitat dels personatges impresionants, i tot plegat fent us del seu passat com animador de Disney. I és que Blacksad, tot i estar dirigit a un públic adult, està protagonitzat per animals humanitzats, com a moltes pelis de la productora americana. Això, que pot semblar ridícul, li dóna al còmic una personalitat única dins el seu gènere, i fa la sensació que permet a Guarnido poder explotar totalment les seves habilitats i deixar-nos amb un pam de boca oberta.