Els dolents ( Shakespeare's Villains 2013)

De la ploma de Steven Berkoff, actor, director i dramaturg anglès, ens ha arribat a Barcelona l'obra Els Dolents ( Shakespeare's Villans) amb la direcció de Ramon Simó, traducció de Marius Serra i l'actuació, com actor principal i únic, de Manel Barceló. Aquesta obra es proposa presentar-nos i explicar-nos les maldats dels dolents de les obres d'un dels dramaturgs i escriptors més venerat i admirat de la història, William Shakespeare.

Per tots aquells que no conegueu l'obra de Shakespeare no tingueu por d'anar a veure-la,  ja que en tot moment els personatges són presentats per Barceló i contextualitzats dins de l'obra on apareixen. Per tant, és una obra que es pot seguir perfectament. Cal destacar la capacitat camaleònica de Barceló de posar-se a la pell de Iago, Richard III, Macbeth, Shylock, Hamlet i Oberon, entre molts d'altres i ser capaç de fer-los creïbles. També destacar la intensitat que mostra d'alt de l'escenari, en una hora i mitja de ritme trepidant passant d'un personatge a l'altre sense interrupció.

L'obra a més de parlar dels diferents tipus de dolents que hi ha: els intel·ligents, els mediocres, els marginats, etc. També reflexiona sobre les seves debilitats i misèries, tot intentant explicar com moltes vegades és en la falta d'amor on es genera el monstre. A més d'aquest tema, l'obra també intenta explicar les dificultats que tenen els actors a l'hora d'interpretar a tant il·lustres personatges, sobretot, si porten el segell del dramaturg anglès. Tampoc no falta, la caricaturització dels crítics i dels espectadors, tant importants i necessaris pel món del teatre.

En resum, una obra que ens submergeix dins de l'univers shakesperià a través dels seus personatges més enigmàtics, els dolents. En definitiva, una hora i mitjà de bon teatre.

Bones Festes

Tornarem després de Reis amb més Porcions.
Mentrestant podeu seguir-nos a @PetitesPorcions.

Sigueu Feliços!

Thor de Walter Simonson (1983)

Pocs anys abans que una sèrie d’autors com Alan Moore, Grant Morrisson o Frank Miller canviessin per sempre la concepció dels còmics de superherois amb obres com Watchmen o Dark Knight Returns, Walter Simonson es va fer càrrec de Thor, en aquell moment un personatge en hores baixes. 

Creat als anys 60 per Stan Lee i Jack Kirby, Thor es basava en el Déu de la mitologia nòrdica i el posava a la terra, vivint com a Donald Blake, un humà, metge de professió i que pateix coixera. Un humà amb la peculiaritat que quan pica amb el seu bastó al terra es converteix en Thor el Poderós Déu d’Asgard. El recurs habitual de la identitat secreta aplicat a un Deú superheroic.

Simonson arribà al guió i dibuix de la sèrie i, amb carta blanca per part de l’editorial, decidí acabar amb aquesta història del Dr. Blake. En uns pocs episodis situà les aventures de Thor a més a Asgard (la terra dels Déus) que a Midgard (la dels homes), enfocà les històries més a la mitologia nòrdica convertint la sèrie en un bon recull d’aventures de Déus, mortals, gegants, follets i alguna gata maula. Amb un dibuix tan senzill com efectiu, el punt fort de la sèrie es trobava en els guions, entretinguts, divertits i addictius, amb el punt naïf que els còmics de Marvel i DC van anar perdent al final de la dècada dels 80 per tornar-hi només en comptades ocasions. 

A finals de 2013 Panini ha reeditat aquesta etapa en dos volums, aprofiteu l’ocasió.

Magic Magic (2013)

Mai hagués pensat que aniria a veure una pel·lícula a les vuit del matí, però sí, aquest any vam aixecar-nos a dos quarts de 6 per anar a l'auditori Melià a Sitges a veure Magic Magic. Per sort, vam escollir bé, i ràpidament la trama de la pel·lícula, i el cafè amb llet d'abans,  va fer treure'ns la son de sobre.
L'argument del film, ve a ser aquest:  una jove americana de nom Alícia (Juno Temple) va a passar uns dies de vacances amb una cosina seva (Emily Browning) que està d'erasmus a una universitat xilena. La cosina li ha preparat un cap de setmana en una casa perduda en alguna regió de Xile, però no les dues soles, sinó que també estaran acompanyades pel xicot xilé de l'amiga i uns quants amics més. Fora de ser una vetllada divertida i agradable, aquest cap de setmana es convertirà per a la jove Alicia, en un malson inoblidable.
Voldria destacar de la pel·lícula, primer la gran qualitat dels actors que hi treballen, ja que aconsegueixen fer gran, una pel·lícula amb poc pressupost i sense gran artificis. Destacar sobretot la gran interpretació de la protagonista Juno Temple en la pell d'Alícia i també la inquietant i magnífica actuació de Michael Cera, un dels amics de la cosina. En segon lloc, i bàsic, la trama de la pel·lícula, el director aconsegueix portar a l'espectador allà on vol i el film evoluciona juntament amb l'estat d'ànim del personatge principal. Us recomano que mireu el tràiler abans de veure-la, perquè a mi em va sorprendre la idea preconcebuda que em vaig fer del film amb el què, finalment, em vaig trobar.

Testament a Praga (1970)

Tomàs Pàmies i la seva filla Teresa son autors d’aquest llibre, escrit des de l’exili i guanyador del premi Josep Pla l’any 1971. El pare fou dirigent local a Balaguer del Bloc Obrer i Camperol, i la filla dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i casada amb Gregorio López Raimundo, qui fou secretari general del PSUC. 

Tomàs Pàmies va escriure les seves memòries des de Praga poc abans de morir i les va enviar a la seva filla, resident a París, per tal que ella les polís. Tornant de l’enterrament del seu pare a la capital txecoslovaca, on havia viscut amb ell durant 12 anys, i coincidint amb els mesos posteriors a la Primavera de Praga, Teresa Pàmies emprèn la tasca encomanada, intercalant les memòries amb una sèrie de cartes dirigides al seu pare. En aquestes cartes hi reflexiona de com estan anant les coses a la seva estimada Praga i a la revolució obrera en general. 

Aquests textos intercalats permeten llegir la biografia d’un pagès que va esdevenir un líder obrer al seu poble i que va poder arribar a complir el somni de viure en un país socialista, contraposada a la visió de la seva filla, socialista convençuda, que s’enfronta als dubtes generats davant l’invasió soviètica de Txecoslovàquia. Una manera molt interessant d’apropar-se a la història a partir d’un itinerari particular i veure esquerdar-se un somni compartit per persones de diverses generacions.

Maus (1991)

Després de moltes recomanacions de familiars i amics, al final la insistència ha fet efecte, així que fa dues setmanes vaig anar a la botiga de còmics de l'Albert, Pipa Còmic, i vaig comprar-hi MAUS; la novel·la gràfica guanyadora del Pulitzer dibuixada i escrita per Art Spiegelman. 

En aquesta obra, Art Spiegelman ens explica la història real del seu pare Vladek Spiegelman, supervivent del camp d'extermini d' Auschwitz. Per escriure aquest relat, Art Spiegelmant va gravar en una gravadora moltes hores de converses amb el seu pare, i de fet, aquestes xerrades sobre el passat estan també reflectides a la història, així com també la relació entre pare i fill. Amb aquest base documental, l'autor ens explica la història viscuda pel seu pare, un jove empresari jueu polonès que es veurà immers en un malson i haurà d'intentar sobreviure, juntament amb la seva dona Anja, a un autèntic calvari. La novel·la es divideix en dues parts, la primera part anomenada, Relato de un Superviviente, ens explica  des dels anys previs a la Segona Guerra Mundial fins a la captura del matrimoni Spiegelmant i la seva arribada a Auschwitz. En aquesta part, l'autor explica com es van conèixer els seus pares (els anys feliços), per després relatar-nos els inicis de la persecució als jueus fins arribar a la creació dels guetos. La segona part, anomenada, Y aquí empezaron mis problemas, es centra en les vivències dins del camp d'extermini fins a la fi de la guerra.

El primer que sobte de la novel·la és la caracterització dels personatges, ja que els jueus són representats amb cap de ratolí, els nazis amb cap de gat, els polonesos amb cap de porc, els francesos amb cap de granota, etc. Aquesta caracterització va portar certa polèmica, fins al punt de qüestionar-se fins i tot si retirar-la o no del mercat. A nivell d'opinió personal, dir que m'ha sorprès com he arribat a empatitzar amb els personatges, posant-me a la pell de la tragèdia viscuda per aquesta família: patint les separacions forçades, el neguit de la persones perseguides o amagades i sobretot, al final, entenent totalment el caràcter obsessiu i maniàtic del senyor Vladek. També m'ha agradat molt la utilització dels flaixos temporals, la història va fent salts en el temps, des de Rego Park (Nova York) durant als anys 70, on s'explica la relació d'Artie amb el seu pare, als anys de la Segona Guerra Mundial, mitjançant les entrevistes que li fa el mateix Artie al seu pare.

Certament, i aprofitant que ara fa 75 anys de la nit dels vidres trencats, és un bon moment per refrescar la memòria, perquè fets tant execrables de la història de la humanitat no es tornin a repetir mai més.

Gravity (2013)

Gravity és una idea senzilla molt ben executada. Alfonso Cuarón ja ens havia demostrat la seva destresa darrera la càmera de grans produccions com “Hijos de los hombres” o la millor entrega de la saga Harry Potter, i en aquest cas porta a la pantalla un film més personal, escrit a quatre mans amb el seu fill Jonás. 

Gravity és sobretot una peli bonica. Segurament si volguéssim pensar quan se’ns ha presentat en una pantalla de cinema una visió de l’espai amb aquesta bellesa, ens hauríem de remuntar a "2001: Una odisea a l’espai" de Kubrick on veiem ballar les naus a ritme de vals. Cuarón utilitza plans seqüència llarguíssims i les tècniques actuals en favor de l’estètica. És la primera vegada que he considerat ben pagat el cost extra de veure una peli en 3D. La diferència? Utilitzar el 3D com una tècnica i no com una finalitat, el 3D al servei de la imatge i no a la inversa. 

El desenvolupament de la història combina molt bé els pocs moments de tranquil·litat amb la tensió d’algunes escenes i la seva durada de 90 minuts fa que sigui una peli que, malgrat el que pugui semblar al tràiler i tot i comptar només amb dos actors al repartiment, Sandra Bullock i George Clooney, no es fa gens feixuga, si exceptuem alguns moments sobrers que van a la recerca de la llagrimeta fàcil. 

És el repartiment el seu principal punt dèbil. Algú va decidir que Sandra Bullock era una bona actriu. La idea es va encomanar i fins i tot li van acabar donant un Oscar per The blind side. Amb la seva interpretació en aquesta pel·lícula podem comprovar, una vegada més, com s’equivoquen els acadèmics de Hollywood.

Mantícora (1972)

Avui toca parlar de la segona novel·la de la trilogia de Deptford, integrada per: El cinquè en discòrdia, Mantícora i El món dels prodigis. No cal dir, per la qualitat de la seves obres, que ens trobem davant d'un gran escriptor, alguns el defineixen com la baula perduda entre Charles Dickens i John Irving. Podríem pensar que posar a Robertson Davies a l'alçada d'aquest mestres és desproporcionat, però aquests dubtes es dissipen quan t'endinses a la seva obra. 

Si El cinquè en discòrdia ens explicava la vida del professor d'història Dustan Ramsay (clicar aquí per veure el post), aquest es centra en David Stauton, fill del magnat Boy Stauton mort en dubtoses circumstàncies. La novel·la comença quan David, un prestigiós advocat canadenc, decideix anar a psicoanalitzar-se a Zurich a l'institut Jung. Aquesta necessitat de demanar ajuda externa és un reflex de la no acceptació de la mort del seu pare, i de l'obsessió per part del David a pensar que el seu pare ha estat assassinat, al contrari de les fonts oficials que hi certifiquen un suïcidi.

La novel·la es divideix en tres parts: la primera part anomenada, Per què vaig anar a Zurich, és una part introductòria on s'explica quin és l'incident o desencadenant que portarà en David a demandar els serveis de l'institut Jung. La segona part, David i els trasgos, conforma el gruix de la novel·la i es centra exclusivament en la introspecció del personatge dins de la seva vida, tot això sota l'atenta i analítica supervisió de la doctora Von Haller.   L'última part, Diari de Sorgenfrei, esdevé la trobada d'en David amb els altres dos personatges claus de la trilogia Dustan Ramsay i Eisengrim al palau de la particular senyora Liesl.

Per finalitzar, només dir, que ens trobem davant de l'obra menys notable de la trilogia, tot i que la part central de la novel·la és una classe magistral de com es pot arribar a perfilar la psicologia d'un personatge, fins el punt de realitzar, en aquest cas amb l'eina del psicoanàlisis, un aprofundiment a les parts més íntimes del mateix. Realment, després de llegir el llibre, entenem qui és i perquè és David Stauton.

Com a detall curiós, esmentar que Robersont Davies sempre ens deixa a manera d'epíleg una frase al final dels seus llibres que sintetitza o resumeix el contingut del mateix. Aquest és l'epíleg de Mantícora:

< Todo aquello que nos irrita acerca de nosotros mismos puede llevarnos a entender a otros.> C.G.JUNG

Ready Player One (2011)

 

Si has estat nen o adolescent als 80, et flipava l’Indiana Jones, jugaves a ser un Goonie o a conduir un Delorean, quan no estaves enganxat a una maquineta jugant al Space Invaders o et passaves la tarda carregant un joc d’ordinador mitjançant cintes de casset, aquest és el llibre que has de llegir.  Perquè si segueixes aquest perfil, has de saber que Ernest Cline, l’autor del llibre, és un friqui com tu que ha posat totes les seves passions en una novel·la. 

Ready Player One ens presenta un futur distòpic on la gent viu més dins d’una realitat virtual anomenada Oasis (una mena de Second Life però que mola) que no a una vida real decadent i en plena crisi energètica planetària. El creador d’Oasis mor sense descendència i decideix donar la seva fortuna i el control de l’empresa al primer que trobi tres claus i obri tres portals dins de la realitat virtual que ell va crear. 

El més original que aporta el llibre és amalgamar en 500 pàgines tot allò que vol trobar algú com vosaltres, perquè amics, d'aquest argument em falta explicar-vos que el creador d’Oasis era un nostàlgic de la seva adolescència als anys 80, fins al punt que n’estava obsessionat. 

Pocs girs argumentals que no t’esperis, cap sorpresa al llarg del llibre. Si ets un friqui com Déu Lucas mana, el llibre s’anirà desenvolupant tal com el tens el cap. Però la màgia funciona i en cap moment perds interès en el que està passant. Una entretingudíssima, divertida i lleugera lectura que devorareu sense adonar-vos-en.

Per cert, els drets per fer la peli ja estan venuts, per poc que es faci bé, això serà un blockbuster d'aquells que marquen època.

Boss (2011)

És clar que el idealisme polític exposat per Aaron Sorkin a “El ala oestede la Casa Blanca” necessitava el seu contrapunt fosc. Tots sabem que la proposta de Sorkin no correspon a la realitat i sabem que el poder públic amaga molta merda, tot i que no podem calibrar l’abast de la porqueria.

Amb Gus Van Sant com a productor executiu i director del pilot, Boss vol presentar una visió de la política tocant més de peus a terra. L’alcalde de Chicago governa la ciutat amb mà de ferro i amb tot les corrupteles necessàries per mantenir-se al poder. La sèrie arranca quan li diagnostiquen una malaltia degenerativa del cervell i decideix amagar-ho, no fer-ho públic i seguir al càrrec a qualsevol preu.

Aquest inici acaba marcant la pauta d’una sèrie que podria funcionar igual o potser millor sense aquesta premissa, potser més adient per una minisèrie, i que obliga als guionistes a fer alguns girs poc creïbles per mantenir la història en dansa. A més, la sèrie es passa de frenada i acaba amb trames amb toc massa mafiós que li resten credibilitat.

Tot plegat va durar només 18 episodis al no comptar amb el favor de l’audiència i es convertí en un intent fallit de una sèrie amb realisme polític. La part positiva? Veure a Kelsey Grammer (sí, en Frasier) fent un esplèndid paper dramàtic.