Mujeres (2010)

Suposo que sóc jo!

Fa molt temps que escolto música. Per qui no em conegui només els diré que ja tinc una edat. No! Espera... Dues!

La meva passió m’ha portat a una possible degeneració del meu gus musical i, ademés, a la meva radiofília galopant.

És per això que, apel•lant a la meva experiència i comparant-la amb amics i coneguts de la meva generació, em fa pensar que enlloc de refinar l’esmentat gust musical l’estigui embrutint. I és que amb els anys no he acabat comprenent el jazz, assaborint el folk, apreciant la new age ni engantxant-me a la música clásica. Més aviat el contrari!

Qui em coneix sabrà que sóc un consumidor de pop en totes les seves vessants. És a dir, qualsevol etiqueta que tingui com a prefix i/o sufix el terme “pop”.

Però cada vegada gaudeixo més del garatge, el punk o la música surf. Per això he pensat en fer posts referents a aquests estils que tant m’agraden. Així que inicio la meva primera col•laboració a aquest blog amb una ressenya del fenomenal disc de debut de Mujeres.

Mujeres són quatre amics de Barcelona que il•luminats per la llum estroboscòpica que irradien els Black Lips són capaços de crear un garatge ben arrelat i ,alhora, amb un toc modern que els pot incloure a la recent fornada etiquetada com a nou garatge, a on figuren grups molt interessants com The Soft Pack, Junior Boys, Harlem, Jacuzzi Boys, Dead Gohsts, Strange Boys... dels que possiblement parlaré en properes entregues.

El seu directe és força divertit i contagiós i s’atreveixen a fer versions de clàssics del punk rock com el “Demolición” i el “Come on” de Los Saicos o el “Run run run” de la Velvet Underground.

El seu disc de debut, editat a Strange Ones, ha rebut excelents crítiques pel seu rock primitiu, salvatge, adictiu, ballable i ple de talent i personalitat que fou grabat en només 7 dies al estudis Ultramarinos, de Santi García, a Sant Feliu de Guíxols.

Per acabar no em puc estar de transcriure textualment un paràgraf del seu full promocional que diu el següent: Mujeres tenen l’objectiu de “ hacer canciones coreables, con melodías vocales asilvestradas y perfectas, ritmos básicos para dar palmas y guitarrazos saltarines llenos reverbs cavernosas y el rin ran run contagioso de un coche de bomberos.”

Per a més informació adreceu-vos al seu maispeis: http://www.myspace.com/mujeresdebarcelona

Ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta yaaa-yaaa-yaaa-yaaa!!!!

Bienvenidos a Zombieland (Zombieland, 2009)

Primer va ser la genial Zombies Party (2004), després va venir Fido (2006) i ara és el torn de Zombieland, una nova comèdia d'horror que tot i ser menys àcida que les seves antecessores, també és terriblement divertida. Com a proposta resulta molt, però que molt americana, en sentit positiu i negatiu. Zombieland és tova, tracta de manera massa escrupolosa als seus protagonistes i conté un missatge una mica conservador, però també és un xut de pura conyeta zombie. La història gira entorn al conegut holocaust zombie i el protagonista és un nerd (Jesse Eisenberg) que ha sobreviscut gràcies a la seva condició d’inadaptat social i a una sèrie de normes que s'ha imposat, un reglament que propiciarà multitud de gags i marcarà el to desenfadat del film. A ell se li uneix un tipus dur amb barret de cowboy (Woody Harrelson), l'únic objectiu del qual és matar zombies i menjar Twinkles, i un parell de joves germanes (Emma Stone i Abigail Breslin) que sobreviuen aixecant-li la camisa a innocents com ells. Molta diversió, alguns zombies bavosos (encara que menys dels esperats) i una infinitat de gags que van causar furor en el pati de butaques (el moment Cazafantasmas va ser apoteòsic). La pel•lícula es va dur justament el Gran Premi del Públic del Festival de Sitges de l’any passat.

María y yo (2010)

Com bé diu en Marc en la seva opinió sobre el còmic María y yo, el seu autor, Miguel Gallardo, aconsegueix reflectir amb total sinceritat la relació tan especial que té amb la seva filla autista, sobretot gràcies als seus dibuixos i els seus texts tan emotius.

El director Félix Fernández de Castro acaba d'estrenar la seva primera pel·lícula basant-se en aquest còmic i amb la que ha aconseguit tanta tendresa com la història de Gallardo. El resultat deixa clar que els dos punts de vista semblen formar part d'un conjunt únic, com si la pel·lícula fos un extra del còmic, amb entrevistes tant a Gallardo com a la mare de María, donant encara més informació sobre l'estranya malaltia de l'autisme, que encara avui en dia es desconeixen les causes exactes que produeixen la seva aparició.

La gran diferència entre el còmic i la pel·lícula és que el primer és més directe, curt i amè, deixant molta llibertat a la imaginació del lector; en canvi, a la pel·lícula cal omplir una hora i vint minuts de metratge, per la qual cosa es dóna més importància a altres personatges que en la història original no tenien tant, afectant la narrativa de la història.

L'encert més gran de la pel·lícula és haver sabut jugar amb el muntatge i haver apostat per utilitzar diferents tècniques d'animació, amb el mateix traç de Gallardo per a alguns dibuixos. I és que per a un servidor, els millors moments són els que l'espectador pot veure a Gallardo en acció.

Habíamos ganado la guerra (2007)

Avui us recomenaré un llibre no pel seu valor literari, i no perquè estigui mal escrit, sinó pel seu superior valor documental i per la seva sinceritat. En masses ocasions he tingut la sensació que s'em volia fer creure que no hi havia franquistes catalans, com si la batalla de l'Ebre hagués iniciat una mena d'invasió. Al tenir familiars que eren franquistes i nascuts aquí, era una versió de l'història que mai em vaig creure, i m'ha agradat molt que ara Esther Tusquets hagi escrit "Habíamos ganado la guerra", on explica els primers anys de dictadura des del punt de vista dels vencedors.

El llibre comença parlant de la represió que va rebre la burgesia que vivia a la zona roja i l'euforia que es va desencadenar amb l'entrada de les tropes nacionals a Barcelona. Si em permeteu, en citaré el primer paràgraf:

"Habíamos ganado la guerra. Hace unos días oí comentar que la guerra civil española la habíamos perdido todos. No es verdad. Cierto que, tras una contienda que dejaba el país en ruinas y había ocasionado un millón de muertos, tenía que haber forzosamente motivos de duelo en ambos bandos. Pero unos la habían perdido y otros la habían ganado. Los que la ganaron lo sabían bien, y los que la perdieron debían empezar a calibrar, supongo, la magnitud de la catástrofe. Y yo, con mis tres añitos, pertenecía al bando de los vencedores."

Així doncs, el llibre narra la infantesa i l'adolescència de l'escriptora a la Barcelona dels anys 40 i 50, dins d'una familia de classe alta i una mica fora del més comú: són franquistes però ateus. La nena té sempre la sensació que les coses no van bé a la seva ciutat i al seu païs, convertint-se en un cul de mal seient que va creixent i viatja de la banda feixista a l'afiliació al PSUC, passant fins i tot per un convent de monges.

L'incident (The Happening, 2008)

Després de La jove de l’aigua (2006), Shyamalan va tornar a la ciència ficció amb una pel•lícula que no sé si considerar de terror ecològic o d'empanada vegetal. L'incident (2008) és un film que s'obstina una vegada i una altra en demostrar-nos que la seva premissa no funciona bé en cinema. Qui sap si podria servir per un capítol de mitja hora de La dimensió desconeguda, o com excusa per a una novel•la moralista, l'única cosa que es pot dir amb seguretat i sense por a equivocar-se, és que definitivament no funciona en cinema. El director escull un altre dels grans temes de la ciència ficció, la catàstrofe planetària, per a realitzar la seva última cabriola. El truc aquesta vegada (perquè sempre hi ha truc, no ho dubtin), consisteix en despullar de la posada en escena qualsevol element que habitualment relacionem amb aquest gènere. I si traiem els marcians, els monstres, les naus i tota la parafernàlia, què queda? Aire. Tot és aire en el film, la trama, les interpretacions, la direcció... Un fet que queda ben il•lustrat a la ridícula escena en que els protagonistes són perseguits pel vent. És possible que Shyamalan hagi arribat al seu zenit, deconstruint el gènere fins a les seves últimes peces i rodant el que podríem titllar d’un thriller abstracte. O pot ser que tot sigui una broma, una burla, i que ell s'estigui rient de nosaltres des d'un lloc llunyà. Ohio, per exemple. Qui sap, parafrasejant la pel•lícula direm que L'incident és un acte de la naturalesa que mai arribarem a comprendre. La crítica donarà amb alguna cosa per a posar en els llibres, però no serà més que una teoria.

La verdadera historia del cine (Forgotten Silver, 1995)

Abans de ser mundialment conegut per dirigir la magnífica trilogia de "El senyor dels anells", Peter Jackson era un director amb algun film produït a Hollywood, molt conegut al seu país, Nova Zelanda, i entre els fans del cinema gore gràcies a la pel·lícula que va dir la última paraula del gènere, "Braindead", coneguda aquí com "Tu madre se ha comido a mi perro".

Després d'acabar amb el gore, Jackson en col·laboració amb Costa Botes, va realitzar un fals documental amb el que acabar amb l'història de cinema. En ell, ens expliquen a través de fotografies, suposats fragments de celuloide de gairebè cent anys, i alguns testimonis entre els que es compten personalitats de Hollywood com Sam Neill o un dels productors de Miramax, com un neozelandés anomenat Colin McKenzie al veure a finals del segle XIX algunes de les primeres imatges rodades en cinematògrafs, en va quedar tan impresionat que va investigar pel seu compte i va arribar a inventar de la manera més insòlita, tots els grans avenços de la història del cinema, des del llargmetratge fins al color, passant pel primer plà o fins i tot la primera càmera oculta.

Tot plegat narrat pel propi Peter Jackson, en una història hilarant que ningú es pot prendre seriosament,  tot i que el més graciós és que Jackson t'ho ensenya de forma seriosa.

Deixem-ho en que és una curiositat de una hora escassa de durada i força recomenable.

La jove de l'aigua (Lady In The Water, 2006)

Sense perdre gens de la seva forta marca personal, La jove de l'aigua (2006) representa un punt i a part en la filmografia del director indi, una cinta que recupera com cap aquest «sense of wonder» tan habitual a la dècada dels 80’s, un esperit amb el qual Shyamalan sempre ha impregnat el seu cinema, però mai de manera tan explícita. Si a això li sumes el to infantil que desprèn el film, és possible que La jove de l'aigua recordi altres títols emblemàtics d'aquella època com ET, l'extraterrestre, Els nostres meravellosos aliats o, ja que estem en el tema aquàtic, Cocoon per exemple. Es fa evident que juga en una lliga menor que els seus anteriors treballs, però una lliga potser més honesta. La jove de l'aigua és un conte de fades que aposta des del primer instant i de forma inequívoca per la fantasia, fins i tot de manera una mica exagerada, com una antítesi de la pretensiosa El bosc. En aquesta ocasió el joc metalingüístic el posa la presència d'un crític cinematogràfic entre els personatges. Shyamalan, sentint-se obertament atacat per aquest sector, respon amb un parell d'escenes on s'efectua el mateix tipus de malabarisme autoreferencial que tan bons resultats va donar a la saga Scream, i on el crític i el seu ofici surten bastant mal parats. La gran interpretació de Paul Giamatti, pel seu costat, s'afebleix en el moment crucial, però no per culpa de l'actor. En totes les pel•lícules de Shyamalan existeix un instant en que es dóna l'oportunitat al protagonista d'exorcitzar els seus dimonis interiors, ja siguin problemes matrimonials o la mort dels éssers estimats. Doncs bé, aquí, com ja va ocórrer a Senyals, a aquest moment li manca força, probablement perquè la trama no li ha concedit la suficient atenció. Cap al final, la pel•lícula acaba amb una escena filmada i coreografiada de manera magistral, una seqüència que, seguint de nou la tradició del cinema fantàstic dels 80’s, accentua el to sobrenatural de la cinta i sembla pensada amb un sol propòsit: esborrar qualsevol mal sabor de boca que pogués haver deixat El bosc.

Els visitants. 1a Temporada (V, 2009)

Ràpidament s'ha contagiat la televisió de la febre de remakes que, fa temps, viu el món del cinema. Recentment ens han arribat noves revisions de títols tant populars com: El cotxe fantàstic, Sensació de viure, Melrose Place o El presoner. Una de les darreres en pujar-se al carro ha estat "V".

Veure el nou "V" és com veure a un gos donant voltes sobre sí mateix, buscant la millor posició possible a l'hora de jeure. El problema és que una vegada ja acabada la primera temporada (composada de dotze episodis), el gos encara està donant voltes i un, com a espectador, ja comença a perdre la paciència.

El argument és semblant al que ja coneixíem: Una espècie de sargantanes gegants extraterrestres mal follades, arriben a la terra en les seves naus espacials, sota una aparença humana, i, tot i que en un principi asseguren anar de bona fe, tot fa indicar que amaguen obscures intencions. Tot i això, moltes coses han canviat en relació amb la sèrie original. Ha canviat aquella estètica tant potent (i tant '80, no ens enganyem), per una molt més freda i neutre; han desaparegut els crepats capilars (gracies a Déu); i, una vegada finalitzada la primera temporada, de moment aquí ningú s'ha papejat cap rata (moment que un servidor està esperant des del minut u de la sèrie).

El cert, és que després d'una arrencada esperançadora, amb un episodi pilot força interessant, en el qual els "visitants" arribaven a la terra i es barrejava la sorpresa de la població davant l'aparició de vida extraterrestre amb una espècie de fervor religiós cap als nou vinguts, la sèrie, poc a poc, ha anat perdent força, girant sobre sí mateixa, sense anar enlloc, donant bandades sense massa sentit i amb una continuada sensació de que la cosa s'està allargant més del compte.

Cinema signat (2010)

El Museu del Cinema de Girona exposa la col·lecció de fotografies Cinema signat, una recopilació de centenars d’imatges signades per actors, actrius i directors del món del cinema, que Vicenç Arroyo, un barceloní, però figuerenc d’adopció, ha cedit al fons del museu.

A través de les fotografies es pot resseguir una petita història del cinema que comença a la dècada dels 40 i acaba en l’actualitat. La mostra s’estructura en diferents seccions: el cos, el gest, el glamur, la disfressa, la mirada i el temps. Aquesta última molt curiosa de contemplar per constatar el pas del temps, també, en les mirades dels grans mites de Hollywood.

La col·lecció de Vicenç Arroyo està formada per més de 2.500 imatges recopilades tant personalment, com mitjançant sol·licituds a les distribuïdores o per la compra en cases de subhastes o botigues especialitzades. Hi ha, fins i tot, fotografies dedicades directament a Arroyo. Un petit audiovisual mostra com, molt curosament, s’han extret les fotos del àlbums personals (que també es poden veure en l’exposició) i s’han escanejat i convertit en fons del museu gironí.

Mites, fetitxisme, cinefília... Una “malaltia” del figuerenc d’adopció que per que per sort, ara tenim l’oportunitat de veure fins el 30 del gener del 2011, al Museu del Cinema de Girona.

Pyongyang (2003)

Diu la contraportada de "Pyongyang" de Guy Delisle que el millor reportatje que s'ha fet de Corea del Nord és aquest còmic. A priori pot semblar un mica exagerat, però no crec que ho sigui.

Guy Delisle va anar a treballar a uns estudis d'animació nord coreans i en aquest còmic ens explica la seva experiència durants els mesos que va estar allà. La introducció no pot ser més magnífica: la primera pàgina ens mostra la portada de "1984" de George Orwell. A mesura que avança el còmic, ens mostra que la ficció d'Orwell es va fer realitat, encara existeix als nostres dies i no és a un programa de TV, és a Corea del Nord.

Les anècdotes que serveixen a Delisle per explicar-nos el malson en el que viu aquest país, es mouen més en el terreny de l'humor i la ironia, amb un dibuix de còmic molt europeu, caricaturesc, que intercala de tant en tant amb il·lustracions més realistes per mostrar-nos les misèries del país en forma de monuments i edificis d'allò més megalòmans i monstruosos.

Pocs mesos deprés de la publicació d'aquest còmic, van emetre per TV3 el reportatge sobre aquest país que va fer Miquel Calzada al seu programa de TV "Afers Exteriors", on en cap moment va poder conèixer el pais pel seu propi peu, sempre acompanyat d'un guia (com també s'explica al còmic). Un arriba a la conclusió que probablement sí, un còmic és l'únic mitjà gràfic que ens pot explicar més o menys bé el que passa a Corea del Nord.

El bosc (The Village, 2004)

L'interès de Shyamalan per aconseguir el màxim realisme possible comporta, en no poques ocasions, que la trama posi en dubte el fet fantàstic, una cosa que el director duu fins a les últimes conseqüències a El bosc (2004). Una pel•lícula que pot resultar vàlida com exercici d'estil, però que corre el risc d'indignar i decebre a l'espectador. Un servidor encara recorda sentir-se incomodat a la sala de cinema al veure cap a on anaven els trets. És la contínua lluita que Shyamalan lliura contra el gènere, per no voler fer una cinta de suspens o de terror a l'ús. El bosc és una rondalla solipsista amb multitud de possibles lectures, la majoria d'elles giren entorn al paper que exhibeix en la nostra societat la ficció terrorífica, un tema que pot ser interessant, i per això és una llàstima que la pel•lícula no funcioni a un nivell més simple. Tot i que Shyamalan fa una bona feina com a realitzador, recobrant el pols que semblava haver perdut a Senyals i contant-nos la història de manera sòbria i austera, tot el film és un terrible error de càlcul. La pel•lícula fa diverses concessions al sentit comú, juga amb l'espectador i acaba per crear decepció, al que cal sumar la pitjor caracterització d'una persona cega mai filmada.

Promises (2001)

Promises és un documental dirigit per Justine Shapiro, B. Z. Goldberg i Carlos Bolado, que es va gravar al llarg de 5 anys, del 1998 fins el 2003, durant un període de relativa calma ( és molt probable que en la situació actual del conflicte no s’hagués pogut gravar). És un documental que analitza el conflicte israleopalestí des de la mirada de 7 nens, des de la perspectiva israeliana els protagonistes són dos bessons, Yarko y Daniel, provinents d’una família de jueus laics, Sholmo un nen jueu ultra-ortodox i per últim, Moishe, un nen que viu en un dels molts assentament de colons establerts de manera il·legal en el “suposat territori Palestí” . En la part palestina tots els punts de vista són des del territori ocupat, un nen de la Jerusalem palestina, Mahmoud, partidari de Hamas, Sanabel, una refugiada palestina que prové d’una família de moderns àrabs secularitzats, i Faraj, que viu en un dels molts camps de refugiats que hi ha a Cisjordània.

Una cosa que d’entrada sobta d’aquest documental, és la posició ferma i argumentada que tenen els nens en front de l’altre. Posicions que semblen en un primer moment irreconciliables, gairebé s’ aconsegueixen diluir i desdibuixar en les distàncies curtes; amb la visita dels bessons a casa del Faraj al camp de refugiats de Deheishe. De fet, encara que de vegades per la duresa dels arguments que donen no ho semblin, són nens .

Convido a tothom a aprofundir sobre aquests conflicte, i a conèixer la situació d’apartheid que està patint la població palestina. Perquè encara que no es reconegui, la població palestina des del 48 està patint una neteja ètnica consentida per tots nosaltres, els occidentals. Els israelians, emparant-se en la persecució que ha patit la seva gent al llarg de la història, i amb l’holocaust que pesa com una llosa en l’inconscient dels estats europeus, està convertint-se en el monstre del qual van fugir els seus avantpassats més propers.

Enllaç per visualitzar el documental online: Promises.

Els jugadors de whist (2009)

Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà, té 535 pàgines. I tot i que es llegeixen volant i que encara en voldria més, no el podré presentar als Lleons. En Jordi passa per uns moments de crisi. Ratlla la quarantena i no està ni casat ni separat del tot, viu al garatge de casa seva, i per postres casa la seva filla amb un noi que no pot ni veure. A més, reviu i recorda un fet que ha marcat la seva vida... I fins aquí l’argument. Deia que el llibre passa com res; d’una banda, per la seva estructura narrativa i les paraules utilitzades: una mena de diari, semblant a una crònica d’un temps, una autobiografia, usant referències del cinema i la literatura, que animen encara més a continuar llegint d'una forma fresca, fàcil i ràpida, insisteixo. De l’altra banda, pels personatges, que són éssers divertits, tendres, ridículs i previsibles, tot i que alhora també et sorprenen; per això són humans i propers. Viuen situacions amb les que el lector es pot sentir fàcilment identificat. Són les petites grans coses i situacions que m’agrada trobar en una novel·la, per això la recomano.

Aias (2010)

La curta, però molt intensa història de Las Aias, es pot resumir de moment en tres moments clau. El primer de tots, i sense comptar la fundació del grup (La Gaia coneix a la Laia, traieu les majúscules dels noms i voilà!, després es va unir la Miriam i bla bla bla), és el fitxatge per Captured Tracks , el segell nord-americà del moment,amb base a Brooklyn, on ja han posat a la venda un 7" amb dues cançons, "Aias" i "Canvis". El segon, i passant per alt els directes (Old wave-New wave, el PopBar del Razzmatazz, A Viva Veu, o el recent PopArb) és la confirmació com a teloneres de les Vivian Girls en el seu proper concert a Barcelona, les "seves germanes grans" en estil i una de les seves bandes favorites. I l'ùltim capítol destacable fins el dia d'avui, és la ressenya a Pitchfork, bíblia i megàfon, per que ens donem compte del que tenim tan a prop, del meravellós single "Tu manes". La propera parada, qui sap!. De moments elles continuen expressant la seva felicitat al seu estat de facebook, com si ho visquessin des de fora, i regalant cançons al seu myspace tan boniques com "Dues pedres" i tan canyeres com "La truita".
Teníem folk, pop, cantautors, electrònica... de twee i shoegaze pop, ara, ja estem per fi ben servits. El llarg "A la piscina" serà el debut de Las Aias, i no tinc ni idea quan sortirà (ni elles tampoc a dia d'avui).
Per altra banda, tota aquesta alegria es contraposa amb la recent separació de Sedaiós, el grup pop compartit de la Gaia, que com diuen al seu myspace, "Resolien problemes", utilitzant el passat verbal com una mena de premonició. Una baixa que sento (sentim) molt.

María y yo (2007)

Miguel Gallardo és un dels autors clàssics de l'underground barceloní, creador del celebre Makoki i un il.lustrador del que sense saber-ho us heu topat amb molt dibuixos llegint diaris, revistes o fins i tot comprant algún disc.

A "María y yo", Gallardo ens explica una setmana de vacances que va passar amb la seva filla María a Canarias. La María té 12 anys i és autista. El còmic és d'una sinceritat brutal, una obra realitzada de tal forma que sembla un quadern d'esbossos fets pel seu autoconsum, el que la fa molt més propera i et transmet perfectament els seus sentiments cap a l'entorn i el seu amor envers la seva filla.

A més d'això, crec que sense que sigui un dels seus objectius directes, Miguel i María ens ajuden a entendre millor el comportament d'unes persones de les quals el que sol recordar la majoria de gent, és que poden memoritzar guies telefòniques i contar centenars d'escuradents caiguts al terra.

Aquest divendres, a més a més, s'estrena la pel·lícula basada en el còmic.

Al marge d'un camí (Sanjosex, 2010)

S’ha de parar bé l’orella per percebre la (petita) grandiositat del tercer disc de Sanjosex. Potser perquè m’esperava una immediata continuació de Temps i Rellotge (2007), la primera vegada que el vaig escoltar em va deixar una mica descol·locat.
Aquí no hi ha un ampli ventall d’estils (perquè potser no cal demostrar res, a aquestes alçades), sinó un so global, potser ja un so propi, que guia per un grapat de petites peces sorprenents, un conjunt de trencaclosques inacabats que prometen sempre un pas més enllà; en definitiva, uns temes molt allunyats ja dels convencionalismes de Viva! (2005). Potser mirar enrere amb aquestes dues obres com a perspectiva és el que ens mostra d’una forma més aclaparadora com ha crescut Carles Sanjosé en tant poc temps: podríem dir que l’anomenat (per la premsa especialitzada) fill de Riba i Dylan ja té pèl al pit.
La llum tènue i l’alegria melancòlica que transmetien les cançons dels seus dos primers treballs es transformen aquí en una melancolia reflexiva, interna, i a voltes fins i tot dolorosa. Potser són només els matisos els que fan que passem d’una sensació a l’altra, però és que aquest disc n’és ple, de matisos. Si suposéssim que el seu primer treball era un disc d’estiu, i conseqüentment que el segon era un disc de primavera, aquest sens dubte seria el disc de tardor. I el que a primera vista pot semblar un trencament, s’acaba convertint en una natural continuïtat: hi trobem encara la proximitat física i mental, el costumisme immediat de llenguatge lleuger, i l’agradable sensació de què les lletres de les cançons han sortit naturalment d’acord amb els sentiments del seu autor. I no semblen pas unes sensacions buscades, al contrari: la idea de sinceritat impregna el disc de dalt a baix i s’apuntala amb aquest disc com un dels grans valors de l’obra de Sanjosex.

Delafé y las Flores Azules vs las Trompetas de la Muerte (2010)

Quin grup més encantador, aconsegueixen que qui els escolta entri en un món màgic on no hi ha lloc pels mals rotllos i comenci a moure el cos al ritme de les seves cançons.

El grup està composat per Oscar d’Aniello (Delafé) i Helena Miquel (Las Flores Azules), fan una mena de pop rapejat on destaca la increïble veu de la component femenina, les lletres costumistes i la simpàtica forma de ballar d’en Delafé.
Amb el seu nou disc Delafé y las Flores Azules vs las Trompetas de la Muerte aconsegueixen que tornem enrera en el temps amb 1984 (popeye de limón:refresco milagroso... la crema: nivea....une due tre el horizonte...almendrado...el coche fantástico, seat panda rojo, avioneta generosa), converteixen la Primavera en cançó (... los paletas van de bólido ampliando su repertorio...), ens fan somriure amb tornades com la de Tomàs Molina (lo se Tomàs porqué lo presiento tendremos que parar el tiempo), ens fan ballar amb Espiritu Santo (sonaron las trompetas de la muerte la gente se puso a bailar...) o sentir-nos Mejor (Mejor és la il•lusión que abrir el regalo, el peso de las mantas en las noches de invierno, una mandarina cuando la adivinas.)
En definitiva aquest disc és per a la música el que "Amelie" representa al cinema (bon rotllo, alegria, color, positivisme, tendresa...).
Us recomano que l’escolteu, ja veureu com no podeu parar de fer-ho. I si aquest estiu toquen prop de casa vostra, no els deixeu escapar.

La Barcelona modernista

Tothom ha sentit a parlar dels grans monuments modernistes de Barcelona - reclams turístics de la ciutat -, però segur que no heu sentit a parlar del Café de l’Òpera, de la Casa Almirall, de l 'hotel Espanya, del Bar Muy buenas, etc. Aquestes tavernes són una part indeslligable del modernisme i imprescindibles per submergir-se dins el context històric de l’època, i amb seguretat, molt més freqüentades llavors i ara que no pas les cases de la burgesia per tots tant conegudes.

A la mà de la jove empresa http://www.itineraplus.com/1/itineraris.htm us proposo que realitzeu un itinerari per aquest modernisme més d’anar per casa, un itinerari seguint les petjades nocturnes dels grans erudits del modernisme, per un barri que malgrat el pas del temps; encara conserva el dret de ser una de les cares menys amables de la ciutat, però també de les més freqüentades.

L’itinerari costa 17 euros amb dues consumicions incloses en el preu, el punt de trobada és a la porta principal del museu Macba de Barcelona. Es dóna l’opció d’agafar l’itinerari en català.

Senyals (Signs, 2002)

Després de El protegit la següent proposta de Shyamalan va ser un acostament a la ciència ficció dels anys 50’s, Senyals és la típica invasió extraterrestre de tota la vida explicada mitjançant la mirada de quatre personatges que no passarien d'extres a La guerra dels mons. No hi ha grans desplegaments militars, ni explosions constants, ni científics amb solucions d'última hora, tan sols una família, una crisi de fe i diversos extraterrestres amb el cap gros. La pel•lícula creua de manera interessant el món quotidià amb la sci/fi més passada de voltes, però a mesura que avança l'acció va perdent pols narratiu. Hi ha diversos conflictes entre els personatges que s'expliquen malament, i quan per fi arriba el clímax dramàtic, tot es resol de manera insatisfactòria i poc natural. Mentrestant es presenten diverses escenes de suspens que deixen entreveure el que podria arribar a ser i mai és. Menció a part es mereix el trampós final; si en els seus dos anteriors treballs el gir funciona perquè una part important de la història s'ha amagat estratègicament, aquí la cosa varia. Per provocar l'efecte desitjat s'han afegit diversos elements extra a la trama i s'han passat per alt molts d’altres. La pel•lícula, en definitiva, només funciona com un advertiment estúpid i anecdòtic per a possibles extraterrestres hostils; "si vas a envair un planeta no et presentis nu i sense armes, o almenys posa't un impermeable."

Alones (2010)

Els “Tallers de Teatre de la Fàbrica” van obrir el passat diumenge 4 de juliol les portes del seu local d’assaig (una sala de la Fàbrica Llobet de Calella) per presentar un modest espectacle en format reduït (45 minuts) que agrupava vuit monòlegs breus extrets de pel•lícules i peces teatrals, amb el nexe comú de la soledat; uns en clau dramàtica i uns en clau còmica.

Una escena de “Cosas que nunca te dije” (Isabel Coixet, 1996) en la que una noia grava un sentit missatge en vídeo per la seva ex parella o una escena de “Piedras” (Ramon Salazar, 2001) on una noia escriu des de Lisboa una carta a un amic que ha marxat; són algunes de les propostes que van presentar, totes elles entrellaçades amb diferents peces musicals (escollides amb molt d’encert) donant com a resultat un espectacle íntim, amb una escenografia senzilla, funcional i delicada, amb l’encant típic d’allò que és fugaç.

Sota la direcció de Txell Botey (al teatre Tantarantana fins el 18 de juliol, "Contra el Progrés") vam veure a set actors, alguns de veterans defensant amb energia i gratitud els seus personatges, alguns que debutaven en aquell precís instant, i mancats de la seguretat que dóna l’experiència; i d’altres que comptaven amb la seguretat pròpia de l’experiència tot i debutar. El punt no positiu de la tarda el va posar la calor, doncs ens trobàvem en una sala no condicionada, però ja se sap que els espectacles amateurs tenen moltes coses en contra i la manca de recursos forma part del seu encant. El resultat final de l’espectacle va ser positiu. Per molts anys tinguem teatre de qualitat, en format breu, extens, reduït o eixamplat, però això sí, amateur.

El protegit (Unbreakable, 2000)

Després de l'èxit comercial de El sisè sentit, Shyamalan va voler repetir la fórmula portant a terme una deconstrucció del mite del súper heroi modern. El protegit és una lectura meta textual i realista del món dels còmics, i en el seu moment va representar una forma innovadora i revolucionària d'entendre la figura del súper heroi, de tal manera que sense ella no s'explicarien títols com el Batman de Christopher Nolan, la línia de còmics Ultimate de Marvel o la sèrie televisiva Herois. Encara que en un to una mica més light que la seva antecessora, la pel•lícula segueix tenint diversos moments impactants, un bon clímax, una aconseguida atmosfera i una encertada progressió del suspens. Cada escena sembla estar pensada per a crear una emoció concreta en l'espectador, i l'única cosa que se li pot retreure al film és el fet de tenir massa punts en comú amb el seu anterior treball. De fet els personatges es comporten de la mateixa forma a com ho feien a El sisè sentit, però amb els rols convenientment intercanviats. Això sí, l'impactant final és una irònica i divertida estocada al cor de l'aficionat als còmics, un tipus de mecanisme argumental que més tard Pixar repetiria a Els Increïbles.

Fin (2009)

"Fin" de David Monteagudo és un d'aquells llibres per a tots els públics. Amb això no vull dir per totes les edats, sinó que pot satisfer tant al devorador de best-sellers com al lector que fuig de les llistes d'èxits. Als que ens movem tranquil·lament entre una banda i l'altra, pot arribar a entusiasmar-nos. En definitiva, aquell llibre que busquem com a lectura de vacances.

Sense desvetllar-ne el contingut, cosa que no faria cap favor a la novel·la ni als futurs lectors, diriem que "Fin" té tots els ingredients necessaris per ser un llibre que enganxa, una constant de misteris i emocions narrats a un ritme trepidant. La majoria de capítols comencen amb una descripció detallada de la situació per passar, a continuació a un ritme vertiginós d'acció i diàlegs. Monteagudo crea una sèrie de personatges molt ben definits, per posar-los en una situació límit, propera a la novel·la de terror i ciència-ficció, i mostrar-nos les seves reaccions i els seus drames. Tot plegat ho fa sense deixar de buscar certa complicitat amb el lector, conscient que en ocasions es serveix dels tòpics d'aquests gèneres, i no perd l'oportunitat de dirigir-s'hi per boca dels personatges, fent que dibuixis un somriure als llavis quan notes que et diu "M'estic quedant amb tú", i segueixes llegint atrapat fins a la fi.

Llegeix sobre "Fin" a la revista "Que leer".

El sisè sentit (The Sixth Sense, 1999)

Després de rodar un parell de llargmetratges que van gaudir de molt poca distribució comercial, Shyamalan es va unir als productors habituals de Spielberg, director amb el qual sent una gran afinitat, per filmar una història de fantasmes que li obriria les portes de l'Olimp de Hollywood. La cinta va ser un dels grans èxits comercials del seu moment i en ella es poden veure ja la major part de convencionalismes que donarien una forta empremta personal al seu cinema: el realisme, el suspens, la introducció gradual de l'element sobrenatural, la inquietant atmosfera, les tensions narratives i, com no, el conegut final sorpresa. La cinta, a més d'estar farcida de multitud de petits detalls que l'engrandeixen, com aquell primer pla de la petjada de Cole a la taula, o aquella magnífica escena en que Malcolm diu poder endevinar el que pensa Cole, resulta tremendament efectiva i funcional. Pur cinema de suspens amb escenes de gran calat terrorífic.

El visitant (Le Visiteur, 1993)

Una de les millors experiències que he tingut en un teatre, va ser cap allà l'any 96 quan vaig veure al Poliorama "El visitant" d'Eric-Emmanuel Schmitt, dirigida per Rosa Ma. Sardà. Tinc molt bon record d'aquella obra i el text em va deixar fascinat. Uns quants anys després, l'he rellegit i no m'en puc estar de recomenar-lo.

Eric-Emmanuel Schmitt, autor també de "El llibertí", escriu una obra curta, d'un sol acte, però on hi encabeix algunes de les grans preguntes que sempre s'ha fet l'home. El punt de partida és tan senzill com ben trobat: durant l'ocupació nazi de Austria, el Dr. Freud es debat entre la resistencia com a jueu a l'Austria ocupada o la fugida a l'exili per salvar la vida. La nit del 22 d'Abril de 1938, rep la visita d'un desconegut, potser Déu, amb el que mantindrà una llarga conversa sobre l'existència de la divinitat, de la consciència de l'existència de l'ésser humà, i de la llibertat de l'home entre grans altres temes. Tot i que així explicat pot semblar feixuc, el text és entenedor, didàctic, entretingut i fins i tot amb algún toc d'humor aportat gairebé sempre pel Visitant. Molt intel·ligentment, Schmitt no es mulla i deixa en mans del lector, al igual que és en mans de Freud, decidir si el Visitant és realment Déu o no.

Al cap i a la fi, qui es pot resistir a diàlegs tan deliciosos com aquest entre Freud i la seva filla:

FREUD: Sempre seràs una criatura. Els nens són filòsofs per naturalesa: fan preguntes.

ANNA: I els adults?

FREUD: Els adults són idiotes per naturalesa: responen