Nymphomaniac (2013)

Un home al llindar de la tercera edat recull a una noia que troba ajaguda al carrer amb l'aspecte d'haver rebut una pallissa. A casa seva un cop comença a estar recuperada, la noia li comença a explicar la vida, marcada per la seva nimfomania.
Utilitzant com a excusa un debat moral al voltant de la nimfomania, Lars Von Trier executa un nou intent de provocar al seu públic habitual i a qualsevol que li doni la oportunitat, amb dues pel.lícules (gairebé quatre hores de metratge) que no aconsegueixen ni provocar ni que li donis massa voltes al tema.
Malaltia, vici, adicció, maldat, origens, enfoc religiós i algunes excuses més serveixen per justificar una peli de porno suau amb aires culturetes, que busca que ens escandalitzem amb quatre primers plans d'uns genitals femenins, ereccions masculines i alguna escena de sexe oral explícita.
Von Trier segueix essent un gran director, i l'execució és entre bona i molt bona en algunes escenes plásticament interessant. El problema és que el contingut em deixa totalment indiferent.
Bon intent Lars, però a mi em vas provocar més quan tu i quatre amics vau parir el moviment Dogma. Allò si que va ser revolucionari.

10.000 Km (2014)

Àlex i Sergi viuen a Barcelona i porten temps esperant un fill. Ara sembla que ja estan preparats però a Àlex li arriba una notícia brillant: li concedeixen una beca per estar un any a Los Ángeles. Després de parlar-ho entre ells, finalment Àlex se'n va als Estats Units.

Amb aquest argument senzill es va estrenar el divendres passat la pel·lícula 10.000 Km i al Cinema Truffaut de Girona van venir a presentar-la tant el productor (Tono Folguera), com el director (Carlos Marqués-Marcet) i els seus protagonistes (Natalia Tena i David Verdaguer). La petita sala estava quasi plena i feia goig poder disfrutar de la presència dels responsables de la pel·lícula. I quan es veu el resultat d'aquesta història d'amor un pensa que amb talent i treball es poden fer moltes coses. Amb un primer pla seqüència d'uns vint minuts de duració, la història et va atrapant de mica en mica, amb la bona interpretació de la parella protagonista i les idees clares del director. Veiem l'evolució de la seva relació, comunicant-se mitjançant el whatsapp o sobretot amb l'skype, amb silencis ben escollits que donen molt per imaginar-se i per donar a entendre el que li passa pel cap a cada un d'ells. A més, amb només dos personatges i rodada en dos espais interiors, la història concentra tota la seva atenció a aquesta difícil relació a distància i sembla que, per ara, ha donat els seus fruits: va guanyar cinc premis al passat Festival de Màlaga, inclosos el de millor pel·lícula, millor director i millor actriu. I esperem que segueixi el seu bon camí perquè s'ho mereix.

Shakespeare (2007)

Shakespeare i Sòcrates, quina relació poden tenir aquests dos grans genis, us estareu preguntant. Qui no coneix, encara que només sigui pel nom, al pare del concepte filosòfic i , que dir, del gran dramaturg?

Si mirem l'extensa bibliografia que hi ha dels dos autors en podríem fer muntanyes i muntanyes, el volum d'obres al voltant d'aquest dos figures és estratosfèric. Per cert, a Google guanya Shakespeare per pallissa amb 42 milions d'entrades davant dels 5 milions de Sòcrates. Però en realitat, no tenim ni d'un ni de l'altre, una informació de primera mà ni en primera persona de com eren en realitat aquests dos genis. En el cas de Sòcrates, tot allò que sabem ens bé explicat pels diàlegs socràtics, tot escrit per terceres persones i on hi podem posar un vel de dubte a tot el que ens expliquen ( llegir la porció de Guía para no entender a Sócrates) I en el cas de Shakespeare, les recerques que han dut a terme les rates d'arxiu només han donat informació fiscal: algun registre de propietat, la participació de l'autor en algun litigi, ... En el cas d'aquest últim, almenys ens ha arribat la seva obra, encara que hi ha estudiosos que també o posen en dubte.

Un altre incògnita que comparteixen és el seu veritable aspecte físic,les imatges que ens han arribat o són fetes segles després de la seva mort, o són de molt mala qualitat. Per tant, podem dir que la imatge que en tenim podria no ser la real.

Precisament, en aquest novel·la que us proposo, Bill Bryson posa en evidència la poca informació que tenim de Shakespeare, tot això després de que prèviament ens hagi posat en situació tot explicant el context històric i cultura de l'Anglaterra on va viure Shakespeare, des del boiròs Londres isabelí fins a la precària situació del món del teatre en aquell temps. 

Un llibre molt recomanable per endinsar-se en la vida i obra d'aquest geni literari.


A continuació, us deixo els enllaços a altres obres que hem porcionat d'aquest autor:

•  Una Breu història de gairebé tot

•  A casa. Una breu història de la vida de la vida privada. 

• Aventuras y desventuras del Chico Centella 

Vides encreuades (Short Cuts, 1993)

Raymond Carver va ser un escriptor nord-americà amb una visió bastant pesimista de la vida, i això ho sabia transmetre molt bé en els seus relats. Dos anys després de la seva mort, que es va produir a l'any 1988, el director Robert Altman va descobrir la seva obra i li va interessar tant que va voler adaptar al cinema algunes de les seves històries, amb l'ajuda, sobretot, de la vídua de l'escriptor. Altman i ella van mantenir una relació durant la preparació del film, enviant-se molta correspondència, i això va ser una de les peces clau quant al bon resultat de la pel·lícula.

Però Altman va fer alguns canvis: va barrejar històries, traslladant la localització del nord-oest del Pacífic al sud de Califòrnia, a ciutats i barris de Los Angeles, ja que d'aquesta manera els personatges es podien conèixer millor. Altman també es va inventar algun personatge amb l'ajuda del seu coguionista Frank Barhydt, i sempre amb l'aprovació de la vídua de Carver i intentant mantenir aquell aspecte ombriu que el malaguanyat escriptor semblava interessar-li tant, destacant alguns detalls d'aquelles vides que passaven per la seva ment i els quals eren descrits amb gran habilitat i senzillesa.

Per aquesta bona pel·lícula, Altman va tornar a tenir molts actors, com ja va passar amb el seu anterior treball, l'excel·lent El juego de Hollywood (1992). Entre d'altres estan: Tim Robbins, Andie MacDowell, Chris Penn, Robert Downey Jr., Frances McDormand, Mathew Modine, Madeleine Stowe, Julianne Moore y Jack Lemmon.

La casa de hojas ( House of leaves, 2000)

L'opera prima de                     Aquesta traducció la devem          és molt complexe.
Mark Danielevsky                   a la col·laboració i valentia             LeS diferents tipografies,
podem dir que ja                     de dues editorials petites,             la disPosició
s'ha convertit en una                Pálido Fuego i Alpha Decay.                         del
novel·la de culte.                     Aquestes dues editorials,                                    TEXT.
Publicada l'any 2000               han apostat molt fort per                Tot això fa que el cost
als Estats Units ha                   la novel·la i s'han atrevit               de la seva publicació
hagut d'esperar fins                 a publicar-la. Penseu que               sigui molt:        VAT
el 2013 per tenir                     és una novel·la experimental                                 LE 
la traducció al Castellà.           i la maquetació del llibre                                     E

Aquesta maquetació del llibre fa de la lectura tot un joc, on el lector ha d'estar atent a la distribució no lineal de la mateixa com també a la constant utilització dels peus de pàgina (1). També estan inclosos annexos que serveixen per aprofundir més en la psicologia d'alguns personatges, o per il·lustrar algun fragment del llibre.

Pel què fa al gènere, ens trobem davant una novel·la de Terror, l'Stephen King, tot un referent en la matèria, ha dit el següent sobre La Casa de Hojas: " És el Moby Dick del gènere de terror".

Refe
      -rent
               a

              l'argument:  la novel·la juga amb dues històries paral·leles, per un costat la història de Jhonny Truant, un jove amb una vida molt turmentada. Jhonny juntament amb el seu amic de batalles nocturnes Lule, trobaran l'obra - mecanoscrit- de Zampanò, un ancià cec mort en estranyes circumstàncies. L'altre història és precisament l'explicada per Zampanò en aquest mecanoscrit, on es parla de l'informe Navidson. En ella s'explica la experiència d'una família que es trasllada a una casa a les afores de la ciutat, Will Navidson foto-periodista de professió, decideix gravar i immortalitzar aquest trasllat i canvi de vida que suposa per a la família. La seva adaptació a la nova llar es veurà alterada quan Navidson s'adoni que la

                                                      Casa mesura   s     n
                                                       m                          i
                                                                         é                                   d
                                                       s    per fora que per 

Aquest fet impossible des del punt de vista de la física, serà només el començament d'una aventura terrorífica cap allò que ens fa més por, les coses I  N  E  X  P  L  I  C A B L E S i  I  L  ·  L  Ò  G   I Q  U  E  S. 

Una novel·la impactant, que t'enreda entre les seves meravelloses i intricades pàgines i escrita de manera magistral. Sí, és una novel·la sobre una tema recorrent en el gènere del terror com és la  CASA encantada, però no us deixeu enganyar, la novel·la no té res de corrent.

(1) Claus per endinsar-nos en la trama del llibre.             

Kafka (Kafka for Beginners, 2010)

Si agafem la vida i obra del que per molts és considerat com l'escriptor més influent del segle XX i ho adjuntem en un llibre il·lustrat per un dels millors dibuixants de còmics de fa vàries dècades, què obtenim? Doncs Kafka (ed. La Cúpula, 2010), una bona novel·la gràfica guionitzada per un tal David Zane Mairowitz i dibuixada per en Robert Crumb. L'encert d'aquesta novel·la gràfica és barrejar la vida del gran escriptor txecoslovac juntament amb imatges de les seves obres més representatives (com La metamorfosi o El procés), aconseguides gràcies a la imaginació del dibuixant nord-americà. Amb la força que transmeten aquestes imatges ens podem fer una idea de la gran quantitat de coses que li podien passar pel cap al senyor Kafka alhora de crear les seves històries, i és per això que el senyor Zane Mairowitz ha sapigut aprofitar la qualitat del senyor Crumb per donar més potència als punts més importants de la vida de Franz Kafka, que ens va deixar fa quasi noranta anys.

Her (2013)

Hi ha pel·lícules contra les quals no pots fer res. Se't fiquen en el més profund del cervell i saps que no podràs treure-te-les del cap.

Her ha passat injustament desapercebuda en la batalla dels Oscars i altres premis de la temporada i, a sobre, han tingut l'enorme barra de no nominar la subtil, delicada i terriblement sensible interpretació de Joaquin Phoenix.

La història que se'ns conta es pot classificar entre el drama i la ciència ficció però aquest últim gènere aviat se li quedarà curt. Almenys jo la percebo com una història molt més contemporània del que sembla.

El protagonista, Theodore (Phoenix), és un paio solitari que passa un mal moment sentimental i que dedica els dies a treballar com a escriptor de cartes d'amor per a altres. Si, en bell mig del món tecnològic! Un bon dia es descarrega una aplicació que permet als usuaris cobrir totes les seves necessitats i comença a conversar amb la veu a l'altre costat de l'aplicació - una increïble Scarlett Johanson que només es val de la seva veu per transmetre emocions -. Samantha, creada per intel·ligència artificial, i Theodore començaran a conversar cada cop més fins al punt d'iniciar una relació íntima. Amb aquesta premissa Spike Jonze sembla voler provocar a l'espectador sobre la relació que els humans hem creat amb la tecnologia i fins on podem arribar o quins són els límits dels nostres sentiments. El que fa Jonze ja ho han intentat amb gran encert els creadors de Black Mirror (mini sèrie angles de visionat obligatori) en que el fil conductor  de cada capítol és com la tecnologia ens afecta o ens pot arribar a afectar. 

Her pot semblar un relat futurista però no ho és tant si tenim en compte el centenar d'aplicacions i pàgines webs destinades a trobar parella a través de la pantalla d'un ordenador o mòbil d'última generació. Aplicacions que ens inviten a crear relacions més platòniques que reals i, sobretot, és una lúcida reflexió que l'amor, com moltes altres emocions, estan dins del nostre cap al que ja no sabem governar.

Quan van aparèixer els títols de crèdit m'havia afectat més aquesta història d'amor entre un humà i una màquina que moltes altres pel·lícules que intenten fer-nos creure l'èpica de l'amor com a motor del món.

Fuente y Caudal ( Paco de Lucía, 1973)

Encara amb la tristesa de saber que hem perdut a un dels grans de la història en el difícil art de les sis cordes. No he pogut estar-me de buscar, entre els cd's de Paco de Lucía que tinc a casa, un dels discos que més vegades he escoltat. Aquest disc va ser el que va portar a Paco de Lucía al gran públic, tot i que ell ja havia triomfat i actuat en els millors escenaris del món, i tot això per una rumba que conté el disc i que crec que no fa falta que digui el seu nom, tothom sap de quin tema parlo. Però, fora d'aquestes melodies més universals i populars, el disc conté un tema, Fuente y Caudal, que dóna nom al mateix. Aquest tema és una Taranta ,dins dels pals del flamenco: la buleria, la siguirilla, la soleà, etc, diríem que és el menys heterodoxa en quant a les normes de tempo i estructura. Doncs aquest tema vaig tenir la sort de poder-lo estudiar quan estava fent classes de guitarra flamenca a Barcelona, i tocar alguns fragments del mateix - amb les meves limitacions tècniques i rítmiques-. És un tema impressionant, té un fragment de tremolo - tècnica que permet tocar dues melodies alhora- que posa la pell de gallina.

Un dia parlant amb el meu professor, Juan Pedro Medina, jo li comentava que en la partitura d'aquest tema només hi veia milers i milers de notes, una darrera l'altre, impossibles de memoritzar. Com ho feia Paco de Lucía per composar un tema tant complex en quant a estructura i tocar-lo com ho feia i ,a més, amb el handicap de no saber llenguatge musical  - li vaig preguntar al meu professor -. La resposta va ser senzilla, allà on nosaltres veiem milers de notes que es succeeixen unes darrera de les altres, Paco de Lucia hi veu una harmonia feta de quatre acords, senzilla i lògica. És la diferència entre el geni i la resta dels mortals. 

Les persones ens deixen però les obres perduren, i Paco de Lucía, en aquest sentit, ja és immortal. 

Fuente y Caudal

Hijos del Tercer Reich (Unsere Mütter, unsere Väter, 2013)

Sempre es diu que les guerres les expliquen els vencedors. En el cas de la Segona Guerra Mundial ens trobem a sobre amb uns vençuts tan avergonyits i humiliats per l’Holocaust que han tardat dècades a donar-nos la seva versió de la història. Centenars de novel·les, pel·lícules, còmics, sèries produïdes majoritàriament per nord-americans ens han donat un relat des del punt de vista dels vencedors del bloc oest. 

Com que el temps cura ferides i va posant les coses al seu lloc, en els últims anys hem tingut diversos exemples explicats des del punt de vista alemany com la novel·la “Les benignes” de Jonathan Littel o directament per autors alemanys com la pel·lícula “El hundimiento”. 

La minisèrie de tres episodis Hijos del tercer Reich entra dins d’aquest segon grup. Amb el seu títol original “Els nostres pares, les nostres mares” la sèrie ja demostra la seva valentia en el títol, accepte-m’ho, els nazis eren els pares i els avis dels alemanys d’avui. Tot i que malauradament no aborda amb la precisió que ho fa Littel els pensaments dels individus que formaven part de l’exèrcit nazi, si que humanitza als personatges fins al punt de enfrontar-nos amb allò més terrorífic del nazisme: els nazis no eren monstres vinguts d’un altre planeta sinó que eren tan humans com tu o jo. És això el que dóna valor a una sèrie que si agafés arguments semblants i els apliqués a qualsevol altre conflicte, seria un producte menor.

La història comença a Berlin, a l’estiu del 41. Els joves alemanys estan eufòrics pel ràpid avenç de la guerra. Cinc amics es troben per acomiadar-se en un bar. Tres d’ells van al front, dos com a soldats i una com a infermera. Els altres dos, una parella, es queden. Ella per triomfar al món de la música. Ell, un sastre jueu, a esperar que passi el temporal antisemita per seguir amb la seva vida. Preveuen una guerra curta: “Per Nadal a Berlín”, diuen. La cosa no tarda a torces, el front s’atura a les portes de Moscú i la persecució dels jueus es torna asfixiant. I la guerra treu el pitjor de cadascun d’ells.

Lennon (2010)

L'escriptor francès David Foenkinos, gran amant de la música de John Lennon i de The Beatles, ha volgut arriscar-se alhora de fer una aproximació a la vida de John Lennon al llibre anomenat simplement Lennon (2010; Alfaguara el va publicar en castellà l'any passat). I dic arriscar-se perquè representa una biografia novel·lada sobre el famós músic, explicada en primera persona pel mateix artista, o sigui que Foenkinos s'ha hagut d'imaginar les paraules que diria el mateix Lennon. A més ho fa en unes hipotètiques sessions de psicoanàlisis entre 1975 i 1980, així que representa un monòleg de 189 pàgines. Per això, darrera d'aquest llibre hi ha un gran treball d'investigació: Foenkinos va escoltar moltes hores d'entrevistes i, sobretot, va escoltar moltes cançons de The Beatles i del mateix Lennon i així va apropar-se al seu estat d'ànim, a la seva forma de ser. I això va ser per l'autor el més complicat, "apropar-se a la seva veritat, al que realment havia viscut o sentit". Però sembla ser que els mateixos fanàtics de The Beatles estan encantats amb la novel·la i, fins i tot, alguns d'ells han comentat a l'escriptor que s'han imaginat al mateix Lennon parlant de la seva vida. Jo l'únic que us puc dir és que també penso el mateix i que m'ha agradat molt com està escrit, que es llegeix molt ràpidament, i que mentre ho fas t'imagines la vida, no només del mateix Lennon (desde la seva infància) sinó també la d'aquella època, el moment de la creació de The Beatles, la relació entre ells (sobretot la de Paul i Lennon), l'èxit tan aclaparador que van tenir i l'aparició de Yoko Ono. En definitiva, un llibre molt recomanable i que emociona per moments.