“Manel” tenia un gran repte al davant. Després de l’enorme èxit del seu anterior treball “Els millors professors europeus”, el segon disc s’enfrontava a la (gairebé) inevitable frase: “El primer era millor”. I així ha estat, en conjunt el primer disc era més rodó.
Cal dir però que “10 milles per veure una bona armadura” és també un bon disc, fins i tot té cançons com “Boomerang” que estan a l’alçada o potser fins i tot per damunt de qualsevol de l’anterior treball, però el conjunt no està al nivell de l’anterior. Per exemple, com a cançó/brometa final del disc “Deixa-la, Toni” no té ni la meitat de gràcia que les “Corrandes”.
Manel conserva la seva gran força en la narració, la capacitat d’explicar-nos històries meravelloses a partir de petits detalls (com a l’esmentada “Boomerang”), aturar la narració en petits detalls que aprofundeixen la història (com la foto de “Benvolgut”), crear històries màgiques i precioses (com la d’“Aniversari”), o inventar-se cançons que parlen dels temes de sempre amb enfocs ben diferents (“El Miquel i l’Olga tornen”).
Musicalment evolucionen el just per no repetir-se massa i tampoc fer cap salt endavant més enllà d’algun flirteig amb l’electrònica i l’orquestració. Caldrà veure com traslladen això al directe, una de les altres fortaleses del grup, que a la gira anterior salvava aquestes dificultats amb força gràcia.
No estic massa segur que sigui inferior al anterior. Jo considero com tu que Boomerang y Benvolgut son les millors, lletra i música sublims. També és molt bona i ocuurent Aniversari i brillant (sobretot per el final) la cançó del soldadet. És cert que la resta em semblen més fluixes, però deixem una mica de temps. En tot cas crec que el primer també tenia alguna de fluixa. Esperaré con tu que brillin al concert.
ResponEliminaEm cal escoltar-lo una mica més! De moment em passa com a tu.
ResponEliminaI per cert, tinc moltes ganes de tornar-los a veure en directe!
No estic massa d'acord. Cert és que en un principi et pot deixar fred ja que sonen "menys festius i inmediats" però les cançons guanyen pes a cada escolta, trobant nous detalls (el piano de La canço del soldadet sembla tocat per la Claudia Gronson dels Magnetic Fields, els violins de la pujada d'Aniversari són per plorar -literalment-). Vale, accepto que la cançó final és un bluff però que hagin canviat el seu "puntet perroflauta" a mi em va de perles :P
ResponEliminala meva favorita es El Miquel i l’Olga tornen. De aquellas cançons que valen un disc sencer. Y sobre si es millor o pitjor... No ho se. El primer sempre serà el primer i el descobriment sempre deixa una petjada especia. Pero jo diría que aquest segon es millor disc en quasi tot.
ResponElimina