El que més m'ha sorprès d'aquest llibre de contes de Julio Cortázar és la seva capacitat d'experimentació amb la narrativa, de trencar amb tot, i a més fer-ho d'una forma captivadora, entenadora, divertida i intel·ligent.
En els 8 contes que compesen l'obra, Cortazar juga amb l'espai, el temps, el punt de vista del narrador o manipula la realitat portant-la fins a límits inversemblants. Podríem dir que es tracta de contes fantàstics en els que Cortàzar acaba donant al lector la seva visió de la realitat. De fet, el més realista dels 8 contes que composen el llibre, "Reunión", és per mi el menys reexit.
Altres són absolutament genials, com "La autopista del sur" dóna una visió de l'organització social a partir d'un embús de trànsit a l'entrada de París, o "La salud de los enfermos", on porta la realitat tant al límit, que aquesta esdevé ficció. Aquests dos, juntament amb "Intrucciones para John Howell", on crea un punt de partida absolutament genial per portar-nos a un final sorprenent, conformen el millor d'un llibre, que en conjunt és una obra mestra.
Deixo unes paraules trobades a la web dedicada a l'autor, que crec que faran més entenedor el que he escrit:
"Yo creo que desde muy pequeño mi desdicha y mi dicha al mismo tiempo fue el no aceptar las cosas como dadas. A mí no me bastaba con que me dijeran que eso era una mesa, o que la palabra "madre" era la palabra "madre" y ahí se acaba todo. Al contrario, en el objeto "mesa" y en la palabra "madre" empezaba para mi un itinerario misterioso que a veces llegaba a franquear y en el que a veces me estrellaba." "En suma, desde pequeño, mi relación con las palabras, con la escritura, no se diferencia de mi relación con el mundo en general. Yo parezco haber nacido para no aceptar las cosas tal como me son dadas."
Cortázar, el puto amo. I és que va ser semblant a mí, jo tampoc "parezco haber nacido para no aceptar las cosas tal como me son dadas", ho complico encara més amb la meva inseguretat i el meu daltonisme (entre altres coses).
ResponElimina