A la interessant pel·lícula, encara que una mica llarga, Punishment Park (1971), del director britànic Peter Watkins, considerat el pioner del docudrama i del fals documental, es planteja la possibilitat de si entrés en vigor la Llei McCarran de 1950, en la qual el president dels EUA té el dret de declarar l'estat d'urgència sense l'aprovació del Congrés amb el conseqüent dret d'aturar a qualsevol individu que es consideri sospitós de complot contra la seguretat interna de l'estat. Tots els detinguts serien interrogats per un tribunal, sense tenir l'opció de llibertat sota fiança, amb l'única possibilitat de triar entre ser empresonats o passar uns dies a Punishment Park, un desert a Califòrnia del Sud.
A la pel·lícula, els que decideixen traslladar-se a Punishment Park disposen de tres dies i dues nits per a aconseguir una bandera dels EUA que es troba a uns 85 quilòmetres d'on són. Per motivar-los, ja que la temperatura a la qual van a sotmetre's podria arribar als 45 graus centígrads durant el dia, se'ls comunica que a mig camí trobaran aigua potable. No obstant això, part de l'horrible condemna comporta que passades les dues hores des de l'inici del recorregut la policia començarà a perseguir-los sense deixar que s'escapin dels límits del camí planejat (encara que amb la prohibició de colpejar i impedir que arribin al seu destí), complicant-se la situació a causa d'unes circumstàncies que produiran un augment de l'odi entre els dos bàndols.
Amb aquesta premissa i amb la guerra del Vietnam de rerefons, Peter Watkins fa servir el recurs de la veu en off i la càmera en mà, acostant-se al periodisme televisiu, i divideix el documental en tres seqüències paral·leles: el grup que corre per Punishment Park, els policies que els persegueixen i un altre grup que és interrogat per un tribunal d'urgència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada