Diu la llegenda que Them Crooked Vultures va néixer durant la festa del quarantè aniversari de Dave Grohl (Nirvana, Foo Fighters), quan aquest va presentar a dos dels seus convidats, l’inagotable Josh Homme (Queens of the Stone Age) i el veterà John Paul Jones (Led Zeppelin). Grohl i Homme ja havien treballat junts en el tercer disc de QotSA, Songs for the deaf (2002), i el resultat havia estat tan bo que feia temps que rumiaven en la manera de repetir-ho.
El que ni ells sabien era com encaixaria en un projecte així el senyor Jones, un músic discret i savi amb 64 anys a l’esquena. Fredament, tres generacions de rockers aportant el millor d’ells mateixos no són garantia de res. I si no que ho preguntin a Audioslave, un altre “supergrup” que mai ha estat res més que la vulgar suma de les seves parts.
Després de només sis mesos d’assajos i gravacions, el resultat fou aquest primer (i de moment únic) treball, una alenada d’aire fresc en el devastat panorama del rock sense maquillatge, i la prova definitiva que demostra que Grohl havia d’haver dissolt Foo Fighters després del tercer disc per tornar-se a col·locar darrera els tambors.
Them Crooked Vultures sona a grup nou; no és Nirvana, ni és QotSA, ni molt menys Led Zeppelin. És rock-blues-alternatiu-amb-importants-anades-d’olla. Hi ha singles radiables (“New Fang”, “Mind Eraser”), hi ha singles no radiables (“Scumbag Blues”, “Reptiles”) i grans trobades (The Doors troben a David Bowie a “Warsaw”; Marilyn Manson troba a Franz Ferdinand a “Gunman”). Però potser on millor funcionen les pulsions que els uneixen és en les peces mastodòntiques (la segona part de “No One Loves Me”, la increïble “Warsaw” o la contundent “Spinning in Daffodils”).
Espero i desitjo que, quan tornin a tenir una estona, aquests tres es tornin a ajuntar per fer un altre disc i, si no és gaire molèstia, es dignin a passar per aquestes contrades per presentar-lo i fer-nos oblidar que som un dels pocs països del món que encara no ha rebut la seva visita.
Després de només sis mesos d’assajos i gravacions, el resultat fou aquest primer (i de moment únic) treball, una alenada d’aire fresc en el devastat panorama del rock sense maquillatge, i la prova definitiva que demostra que Grohl havia d’haver dissolt Foo Fighters després del tercer disc per tornar-se a col·locar darrera els tambors.
Them Crooked Vultures sona a grup nou; no és Nirvana, ni és QotSA, ni molt menys Led Zeppelin. És rock-blues-alternatiu-amb-importants-anades-d’olla. Hi ha singles radiables (“New Fang”, “Mind Eraser”), hi ha singles no radiables (“Scumbag Blues”, “Reptiles”) i grans trobades (The Doors troben a David Bowie a “Warsaw”; Marilyn Manson troba a Franz Ferdinand a “Gunman”). Però potser on millor funcionen les pulsions que els uneixen és en les peces mastodòntiques (la segona part de “No One Loves Me”, la increïble “Warsaw” o la contundent “Spinning in Daffodils”).
Espero i desitjo que, quan tornin a tenir una estona, aquests tres es tornin a ajuntar per fer un altre disc i, si no és gaire molèstia, es dignin a passar per aquestes contrades per presentar-lo i fer-nos oblidar que som un dels pocs països del món que encara no ha rebut la seva visita.
Hauré de tornar a donar-li una oportunitat perquè no l'he escoltat massa després de que el primer cop em deixés una mica confús.
ResponElimina