Seria un error considerar L'home que va caure a la terra com un vehicle dissenyat per al lluïment d'una estrella del rock, tot i que David Bowie n’és el protagonista i existeix una estreta relació entre la seva obra musical i la història del film. Això tan sols hauria de ser una anècdota a l’hora de parlar d'una pel•lícula que és sobretot conseqüència de la seva època i del seu director, el peculiar Nicolas Roeg, realitzador de la mítica Amenaça a l'ombra (1973) i director de fotografia de Farenheit 451 (1966), pel•lícula que va suposar la seva primera trobada amb la ciència ficció pre Star Wars, aquella que estava més preocupada per entrar en la modernitat que en elaborar frívols espectacles d'efectes especials. Nicolas Roeg ens submergeix en una pel•lícula ambigua, psicodèlica i decadent, amb imatges de sexe explícit, un muntatge confús i una atmosfera enrarida, detalls que sens dubte faran que el públic actual la trobi estranya i lluny del seu gust. En la dècada dels 70’s el cinema americà gaudia de certa llibertat i es va optar per explicar històries diferents sobre personatges idiosincràtics, L'home que va caure a la terra és un clar exemple de la Nova Ona Americana i de la ciència ficció contracultural del moment, dos trets que matisen les seves virtuts i defectes, perquè la defineixen com una extravagància inherent a la seva època. Certament el film ha envellit, resulta excessivament hedonista i en el seu últim terç fins i tot sembla perdre el fil, però malgrat tot continua resultant completament inquietant.
Bowie en aquella época tenia l'ego pels nubols així que sigui hedonista, ja va bé :P
ResponElimina