Howl (2010)

«Howl» és un pseudo-biopic signat per Rob Epstein i Jeffrey Friedman sobre la vida d'Allen Ginsberg, un geni que va bolcar en la poesia la visió crua i real de la vida mateixa, de la seva vida concretament, tractat tot amb un llenguatge brusc i real. La pel.lícula s'articula a través d'un dels moments clau de la història de la literatura contemporània: la lectura col.lectiva en la Six Gallery de San Francisco on Ginsberg recita per primera vegada 'Howl'. Aquesta primera manifestació pública de la generació beat (octubre de 1955) li serveix als directors com a nexe d'unió de les tres vies del film: una part d'il lustració animada (basada en les il.lustracions del col.laborador de Ginsberg, Eric Drooker, massa literal a vegades), una segona amb el judici per obscenitat que va patir l'editor del poema, Lawrence Ferlinghetti (amb el "senyor Don Draper" com a advocat defensor -noies crideu-) i una tercera, potser la més important, la visió que el propi Ginsberg té d'ella mitjançant una entrevista (amb un James Franco més que acceptable) que més aviat sembla una declaració d'autor. Una obra més que interessant (encara que una mica lenta) per entendre un dels últims genis que ha donat la poesia.

Ajami (2009)

La història transcorre en el barri d'Ajami a la ciutat de Jaffa, ciutat que està a pocs quilòmetres de la gran ciutat i capital econòmica d'Israel, Tel-Aviv. Aquest barri es pot considerar una bombolla, ja que és un gueto àrab en el ben mig del centre jueu d'Israel. A l'actualitat la situació està canviant, ja que és un barri que comença a atraure cada cop a més jueus com a conseqüència dels preus baixos dels seus pisos. Com podeu imaginar, aquesta nova realitat no està facilitant gaire la convivència al barri.

Serà en el mateix cor d'Ajami on es desenvoluparà la trama de la pel·lícula, Omar, un jove israelita musulmà, es veurà immers en una espiral de violència entre clans familiars per una venjança en una baralla que va protagonitzar el seu oncle, on Omar ni tan sols hi era present. La història d'aquest personatge es veurà entrellaçada a la de Malek, un jove Palestí que treballa en un restaurant d'un àrab cristià com a immigrant ilegal, i amb la de Dando, un policia Israelita i pare de família que ha perdut un germà en mans dels combatents Palestins.

Aquesta pel·lícula, juntament amb Vals con Bashir, de Ari Folman, confirma que hi ha un grup de cineastes d'aquest país que, sense pèls a la llengua, s'atreveixen a explicar el dia a dia del conflicte. La violència té un pes important en els dos films, però no és gratuita, només constata una realitat. També és interessant veure com es juga a la pel·lícula amb la línia temporal, aquesta manera de fer mama directament de Pulp Fiction, com reconeixen els mateixos directors. Cal dir que la pel·lícula està tota rodada amb gent del barri, no hi ha actors, els policies són policies de veritat. Aquesta manera de fer proporciona - segons els directors- més veracitat als personatges, i podem dir que el resultat els dóna la raó.

Crec que és una pel·lícula molt recomanable i que aporta una visió nova del conflicte, ja que explica una realitat ignorada per a molts: la història d'un barri àrab en ple cor d'Israel.

The cove (2009)

 

Aquest documental dirigit per Louie Psihoyos vol denunciar la greu situació dels dofins, uns animals que corren greu perill de passar a ser, en molt poc temps, una espècie en perill d’extinció. A l’inici del film es diu que “el somriure dels dofins és el gran engany de la natura” ja que dóna una imatge falsa sobre la situació de l’animal, que encara que estigui ferit de mort continua somrient.

The cove es desenvolupa en diferents direccions. Veiem la reconstrucció de l’operatiu que Ric O’Barry i altres activistes van organitzar per poder filmar les matances de dofins que tenen lloc a Taiji, un poble de pescadors japonès. El poble està blindat contra curiosos, l’accés a la cala on es cacen els dofins esta tancat i tan la policia com els pescadors tenen patrulles de vigilància durant les vint-i-quatre hores del dia. Càmeres i micròfons camuflats en roques, en arbres i sota l’aigua i una operació per col·locar-los digna d’una pel·lícula d’espies van permetre al director i al seu equip filmar imatges realment esfereïdores . També ens explica la situació dels dofins que viuen en captivitat i la manera en que són capturat a la badia de Taiji, on es reuneixen, un cop a l’any, representants de zoològics i de delfinaris per triar entre els animals que els pescadors han acorralat. Els que no tenen comprador son empesos cap a la cala on seran caçats. Finalment ens mostren les imatges de la matança i com la carn d’aquest animals es comercialitza tot i presentar uns nivells de mercuri perillosos per la salut dels consumidors.

Però a la pel·lícula no hi ha veus discrepants, ningú que argumenti contra la tesi del film, segons Psihoyos cap representant dels pescadors va voler parlar amb ells. Això desvirtua en part la denuncia de The cove, de tota manera el director aconsegueix plenament els seus objectius, ningú pot veure el documental sense preguntar-se si els dofins que hem vist en algun espectacle poden haver estar capturats a Taiji. Tots els espectadors sortim del cinema colpits per les imatges i conscienciats de la necessitat d’acabar amb la caça de dofins .

L'home que va caure a la terra (The man who fell to earth, 1976)

Seria un error considerar L'home que va caure a la terra com un vehicle dissenyat per al lluïment d'una estrella del rock, tot i que David Bowie n’és el protagonista i existeix una estreta relació entre la seva obra musical i la història del film. Això tan sols hauria de ser una anècdota a l’hora de parlar d'una pel•lícula que és sobretot conseqüència de la seva època i del seu director, el peculiar Nicolas Roeg, realitzador de la mítica Amenaça a l'ombra (1973) i director de fotografia de Farenheit 451 (1966), pel•lícula que va suposar la seva primera trobada amb la ciència ficció pre Star Wars, aquella que estava més preocupada per entrar en la modernitat que en elaborar frívols espectacles d'efectes especials. Nicolas Roeg ens submergeix en una pel•lícula ambigua, psicodèlica i decadent, amb imatges de sexe explícit, un muntatge confús i una atmosfera enrarida, detalls que sens dubte faran que el públic actual la trobi estranya i lluny del seu gust. En la dècada dels 70’s el cinema americà gaudia de certa llibertat i es va optar per explicar històries diferents sobre personatges idiosincràtics, L'home que va caure a la terra és un clar exemple de la Nova Ona Americana i de la ciència ficció contracultural del moment, dos trets que matisen les seves virtuts i defectes, perquè la defineixen com una extravagància inherent a la seva època. Certament el film ha envellit, resulta excessivament hedonista i en el seu últim terç fins i tot sembla perdre el fil, però malgrat tot continua resultant completament inquietant.

Ojos negros (Oci ciornie, 1987)

A l'any 1987, el director rus Nikita Mikhalkov se'n va anar a rodar a Itàlia la seva pel·lícula més especial, Ojos negros, un relat basat en alguns contes de l'escriptor rus Anton Txèkhov, ple de tants matisos que sentirem el seu caràcter romàntic, enigmàtic i misteriós. La història que se'ns explica és la de Romano Patroni (Marcello Mastroianni), un arquitecte italià que contarà la part més emotiva de la seva vida a un comerciant rus anomenat Pavel Alexander (Vsevolod Larionov) a qui coneix al restaurant del creuer en el qual es dirigeixen a Itàlia. Ja que Pavel s'ha casat fa poc, Romano recorda alguns moments del seu matrimoni amb Elisa (Silvana Mangano), una única hereva d'un banquer italià amb la qual es va disposar a viure en una gran mansió, ocupant-se ella dels negocis familiars i ell acomodant-se a la seva vida de plaers servits, oblidant-se del gran projecte que tenia en ment. Però hi haurà també una intensa història d'un amor no oblidat que entrarà en escena per deixar empremta en el cavaller rus i en l'espectador.

En aquest bell relat, Mikhalkov aconsegueix una història digna de molts elogis, amb una preciosa fotografia i una perfecta unió d'humor i drama que sembla com si en haver rodat la pel·lícula a Itàlia hagués obtingut part de l'ànima de les pel·lícules de Federico Fellini, mostrant una posada en escena impecable i uns personatges formidables i caricaturescos.

Fellini 8 1/2 (Otto e mezzo, 8 1/2, 1963)

Fellini 8 1/2 (1963), de l'irrepetible Federico Fellini, és una de les grans pel·lícules de la història del cinema que va inspirar a moltes altres posteriors, com La nit americana (1973), de François Truffaut, Comença l'espectacle (1979), de Bob Fosse, o Records (1980), de Woody Allen. El 1982 també es va estrenar un musical de Broadway, anomenat Nine, que Fellini va permetre però amb la condició que en el cartell no aparegués ni el seu nom ni el títol de la seva pel·lícula. I precisament, al 2009 es va estrenar al cinema una adaptació d'aquest musical realitzada per Rob Marshall, titulada amb el mateix nom, Nine, encara que sense obtenir bones crítiques.

Fellini, amb tot el seu talent, va aconseguir un resultat meravellós amb aquest relat autobiogràfic, ple de tants moments inoblidables que sembla mentida que pogués donar coherència a totes les escenes. El protagonista, Guido Anselmi (Marcello Mastroianni) de 43 anys, no és altre que ell mateix traslladat a la gran pantalla, un director de cinema amb molta fama que es troba en un balneari per canviar d'aires fent una cura termal, tractant mentre de planejar la seva pròxima pel·lícula. Al principi Fellini no sabia quina professió tindria el protagonista, pensant al final la figura del director i reconeixent en acabar la pel·lícula que Guido era ell mateix. Tot el drama de fer una pel lícula comporta al personatge a sentir la impotència creativa i a que surtin a la llum els seus secrets més ben guardats. I en definitiva, els canvis d'humor i les incerteses del personatge van ser els mateixos que va haver de suportar Fellini durant el rodatge, però el resultat de la pel·lícula és el d'una obra d'art amb un gran Marcello Mastroianni i una impecable fotografia.

10 milles per veure una bona armadura (Manel, 2011)

“Manel” tenia un gran repte al davant. Després de l’enorme èxit del seu anterior treball “Els millors professors europeus”, el segon disc s’enfrontava a la (gairebé) inevitable frase: “El primer era millor”. I així ha estat, en conjunt el primer disc era més rodó.

Cal dir però que “10 milles per veure una bona armadura” és també un bon disc, fins i tot té cançons com “Boomerang” que estan a l’alçada o potser fins i tot per damunt de qualsevol de l’anterior treball, però el conjunt no està al nivell de l’anterior. Per exemple, com a cançó/brometa final del disc “Deixa-la, Toni” no té ni la meitat de gràcia que les “Corrandes”.

Manel conserva la seva gran força en la narració, la capacitat d’explicar-nos històries meravelloses a partir de petits detalls (com a l’esmentada “Boomerang”), aturar la narració en petits detalls que aprofundeixen la història (com la foto de “Benvolgut”), crear històries màgiques i precioses (com la d’“Aniversari”), o inventar-se cançons que parlen dels temes de sempre amb enfocs ben diferents (“El Miquel i l’Olga tornen”).

Musicalment evolucionen el just per no repetir-se massa i tampoc fer cap salt endavant més enllà d’algun flirteig amb l’electrònica i l’orquestració. Caldrà veure com traslladen això al directe, una de les altres fortaleses del grup, que a la gira anterior salvava aquestes dificultats amb força gràcia.

Las ratas (1962)

Una nova lectura dels Lleons de la vella Europa.

“Las ratas” és una d’aquelles novel·les que demana una mica per part del lector degut al seu llenguatge dens. Sobretot a aquell lector més allunyat o menys familiaritzat amb la vida al camp de castella. I és que la novel·la ens explica la vida a un poble castellà, i això vol dir que ens explica la vida de gairebé tot el poble, 61 personatges hi apareixen en total, durant un any. Un any que ens mostra la fi d’una època, el progressiu abandonament dels pobles cap a les ciutats, la duresa del camp, la gana, la por a la sequera, a la pluja... Miguel Delibes ens situa en cada moment del temps tirant del refranyer popular i del santoral.

Tot i així, no es tracta d’un llibre avorrit, els esdeveniments van passant amb molt de ritme i no tens temps de distrure’t. Les descripcions són molt acurades, en part gràcies a aquest extens volcabulari, i és molt fàcil fer-se una foto imaginària del poble i la situació d’un moment i d'un tipus de vida que ja s’ha perdut.

I am trying to break your heart - A film about Wilco (2002)

L’any 2001, després de publicar Summerteeth, Wilco havia de convertir-se en la nova banda que arrosegués masses i vengués xifres desorbitants de discos. Amb aquesta esperança Reprise Records va pagar 85.000 dòlars al grup i els hi va donar total llibertat creativa perquè preparessin un nous disc al seu loft de Chicago. Com a bon supervendes el disc necessitava un documental tipus “making of”, i aquesta era la missió del director Sam Jones.

Un cop enllestit el disc, que finalment va costar uns 200.000 dòlars i alguns mesos més del previst, Wilco l’entregava a la seva discogràfica. El disc no era el que els executius de Reprise esperaven, van demanar alguns canvis i Wilco es va a negar a fer-los. Així va ser com es va endarrerir uns quants mesos la publicació d’un dels millors discos de rock de las passada dècada “Yankee hotel foxtrot”, i com el que havia de ser un senzill reportatge sobre la gravació d’un disc va acabar essent una gran pel·lícula documental sobre la creació artística, la difícil relació d’una banda amb la seva discogràfica, i les tensions internes d’un grup de música quan ajunta a més d’un gall en un mateix galliner. La peli es diu "I am trying to break your heart", nom de la cançó que obre l'àlbum.

Sam Jones retrata aquestes delicades situacions “entrant fins a la cuina”, i pot arribar a incomodar a l’espectador en algunes escenes. Aprofita el material filmat per arrodonir les explicacions dels protagonistes amb planos esplèndids que ens expliquen la història fins allà on les paraules no arriben.

Potser el millor documental sobre un grup de música que he vist mai.

Todos los fuegos el fuego (1966)

 

El que més m'ha sorprès d'aquest llibre de contes de Julio Cortázar és la seva capacitat d'experimentació amb la narrativa, de trencar amb tot, i a més fer-ho d'una forma captivadora, entenadora, divertida i intel·ligent.

En els 8 contes que compesen l'obra, Cortazar juga amb l'espai, el temps, el punt de vista del narrador o manipula la realitat portant-la fins a límits inversemblants. Podríem dir que es tracta de contes fantàstics en els que Cortàzar acaba donant al lector la seva visió de la realitat. De fet, el més realista dels 8 contes que composen el llibre, "Reunión", és per mi el menys reexit.

Altres són absolutament genials, com "La autopista del sur" dóna una visió de l'organització social a partir d'un embús de trànsit a l'entrada de París, o "La salud de los enfermos", on porta la realitat tant al límit, que aquesta esdevé ficció. Aquests dos, juntament amb "Intrucciones para John Howell", on crea un punt de partida absolutament genial per portar-nos a un final sorprenent, conformen el millor d'un llibre, que en conjunt és una obra mestra.

Deixo unes paraules trobades a la web dedicada a l'autor, que crec que faran més entenedor el que he escrit:

"Yo creo que desde muy pequeño mi desdicha y mi dicha al mismo tiempo fue el no aceptar las cosas como dadas. A mí no me bastaba con que me dijeran que eso era una mesa, o que la palabra "madre" era la palabra "madre" y ahí se acaba todo. Al contrario, en el objeto "mesa" y en la palabra "madre" empezaba para mi un itinerario misterioso que a veces llegaba a franquear y en el que a veces me estrellaba." "En suma, desde pequeño, mi relación con las palabras, con la escritura, no se diferencia de mi relación con el mundo en general. Yo parezco haber nacido para no aceptar las cosas tal como me son dadas."

Them Crooked Vultures (2009)

Diu la llegenda que Them Crooked Vultures va néixer durant la festa del quarantè aniversari de Dave Grohl (Nirvana, Foo Fighters), quan aquest va presentar a dos dels seus convidats, l’inagotable Josh Homme (Queens of the Stone Age) i el veterà John Paul Jones (Led Zeppelin). Grohl i Homme ja havien treballat junts en el tercer disc de QotSA, Songs for the deaf (2002), i el resultat havia estat tan bo que feia temps que rumiaven en la manera de repetir-ho.

El que ni ells sabien era com encaixaria en un projecte així el senyor Jones, un músic discret i savi amb 64 anys a l’esquena. Fredament, tres generacions de rockers aportant el millor d’ells mateixos no són garantia de res. I si no que ho preguntin a Audioslave, un altre “supergrup” que mai ha estat res més que la vulgar suma de les seves parts.
Després de només sis mesos d’assajos i gravacions, el resultat fou aquest primer (i de moment únic) treball, una alenada d’aire fresc en el devastat panorama del rock sense maquillatge, i la prova definitiva que demostra que Grohl havia d’haver dissolt Foo Fighters després del tercer disc per tornar-se a col·locar darrera els tambors.
Them Crooked Vultures sona a grup nou; no és Nirvana, ni és QotSA, ni molt menys Led Zeppelin. És rock-blues-alternatiu-amb-importants-anades-d’olla. Hi ha singles radiables (“New Fang”, “Mind Eraser”), hi ha singles no radiables (“Scumbag Blues”, “Reptiles”) i grans trobades (The Doors troben a David Bowie a “Warsaw”; Marilyn Manson troba a Franz Ferdinand a “Gunman”). Però potser on millor funcionen les pulsions que els uneixen és en les peces mastodòntiques (la segona part de “No One Loves Me”, la increïble “Warsaw” o la contundent “Spinning in Daffodils”).
Espero i desitjo que, quan tornin a tenir una estona, aquests tres es tornin a ajuntar per fer un altre disc i, si no és gaire molèstia, es dignin a passar per aquestes contrades per presentar-lo i fer-nos oblidar que som un dels pocs països del món que encara no ha rebut la seva visita.

La tomba de les lluernes (Hotaru no haka, 1988)

La gran diferència entre Hayao Miyazaki i Isao Takahata, els dos fundadors de l'Estudi Ghibli (1985), és que el primer, a partir de l'any de creació de l'estudi, ha estat més prolífic i més coherent en la seva carrera cinematogràfica. Va ser en 1988 quan Isao Takahata va crear la que és la seva obra més coneguda i per la que segurament serà recordat, La tomba de les lluernes, en la qual va apostar per la mateixa línia dramàtica que tant èxit li havien donat les sèries Heidi (1974) i sobretot Marco (1976), comptant aquesta vegada una història veritablement tràgica ubicada al Japó del final de la Segona Guerra Mundial, centrant-se en un adolescent anomenat Seita i la seva germana petita Setsuko.

La pel·lícula va rebre molt bones crítiques i va haver de sorprendre en el moment de la seva estrena, no només per la seva òbvia gran qualitat de l'animació sinó també per les seves contundents imatges, ja que és un drama tan dur que l'espectador no pot evitar emocionar-se i fins segurament deixar anar alguna llàgrima. No obstant això, un tampoc pot treure's del cap la sensació que a Isao Takahata li agrada endinsar-se en aquest tipus d'històries, aprofundint massa en la misèria dels seus protagonistes, buscant clarament la compassió de l'espectador. Encara que això no resta valor a la història ja que el record d'algunes escenes de la nena Setsuko són inesborrables i l'objectiu d'impactar es compleix totalment, resultant ser una de les pel·lícules més tristes de la història del cinema, encara que alguns aspectes del drama siguin utilitzats gairebé al límit.

El meu veí Totoro (Tonari no Totoro, 1988)

El meu veí Totoro (1988), de Hayao Miyazaki, és una història emocionant que ens mostra dos nenes, Satsuki i Mei, que es van a viure al camp amb el seu pare i en el qual coneixeran al follet d'un conte de fades, Totoro, amb el qual viuran una experiència inoblidable. A més, és indispensable en la història la relació de les germanes amb la seva mare que es troba convalescent en un hospital. I és que es podria dir que és una pel·lícula molt japonesa, on es veuen també diverses referències al Xintoisme, una religió més propera a la filosofia per basar-se en una adoració als esperits de la natura, basant-se que totes les coses tenen el seu esperit: les pedres, l'herba, cada arbre...

No oblidem tampoc que les pel·lícules de Hayao Miyazaki, amb l'Estudi Ghibli darrere seu, tenen un gran potencial artístic basat en una gran predilecció per l'animació tradicional en 2D, recreant un món propi de realitat i fantasia situat perfectament en una meravellosa posada en escena i amb una inusitada capacitat per animar qualsevol detall, per difícil que sigui. I no només això, les seves històries intenten deixar empremta en l'espectador d'algun clar missatge, com la unió en la família, aconseguint el seu objectiu sense ser una història marcadament infantil encara que sí una mica moralitzadora, i mostrant una infància plena de tendresa i imaginació, amb unes terribles ganes de viure que és el que precisament ens produeix una emoció que no podrem oblidar.

El origen perdido (2006)

Un nova lectura de “Els lleons de la vella Europa”.

Aquesta novel·la de Matilde Asensi té tots els ingredients necessaris que se li demana a un best-seller per tal que funcioni: acció, misteris amb base històrica, viatges pel món, antigues civilitzacions... Però no funciona.

L’acció tarda més de mig llibre a arribar i el poc que passa no és prou interessant com per mantenir la tensió necessaria en el lector. L’originalitat no es troba per enlloc, i qualsevol lector una mica avessat al cinema, literatura o còmic d’aventures hi reconeixerà facilment el rastre de l’Indiana Jones, Tintín o els Goonies.

Així doncs, el que aparentment és una bona base per fer un llibre distret, acaba morint en una resolució fallida, que en alguns moments es fa massa inverosímil fins i tot per una història d’aquestes característiques.

Del llibre se’n podria salvar algún personatge, com l’àvia del protagonista, que reanima una mica aquelles pàgines en que apareix, però segurament ni fent-la protagonista de la història, s’hagués pogut salvar al lector del tedi.

El séquito (Entourage, 2004)

Si sempre has volgut conèixer la cara amagada de Hollywood, has de veure “El séquito”.

Doug Ellin ha creat una sèrie on ens explica els dies de cada dia de Vincent Chase, un actor d'èxit, i el seu seguici, composat per 2 amics de tota la vida i el seu germà Drama, un actor de segona en hores baixes.

Si a aquí hi afegim a Ari Gold, un histèric representant que, juntament amb Drama, ens fa passar els moments més divertits i políticament incorrectes de la sèrie.

Com veieu bona part dels personatges tenen carisma i els hi vas agafant estima a mesura que avança la sèrie. De fet, personalment, els primers episodis em van deixar força indiferent, però la insistència d’alguns col·laboradors d’aquest bloc em va animar a seguir endavant, i abans d’acabar la primera temporada ja els hi agraïa.

Ellin converteix amb molt d’encert aquest escenari en una gran sàtira del que s’amaga a les clavegueres i a la superfície de la indústria del cinema, la televisió i la prensa groga. Es nota que sap de què parla i que se’n fot del que coneix. De fet, diuen que hi trobem anècdotes reals que li han passat a Mark Whalberg, un dels productors de la sèrie.

El format és ideal per explicar el que explica: episodis de menys de mitja hora i temporades que solen ser curtetes, més estona seguida de frivolitat potser no seria assimilable.

L’únic problema: L’han volgut allargar massa. La cinquena temporada hagués estat un gran final i amb la sisena i la setena sembla que han perdut una mica el rumb. I encara falta la pel·lícula!

Dr. Horrible’s Sing-Along Blog (2008)

L’any 2008, en plena vaga dels guionistes de cinema i TV als EUA, Joss Whedon, creador entre d’altres de Buffy Cazavampiros, va decidir, amb pocs recursos i alguns amics rodar una miniserie en 3 actes d'uns 14 minuts per ser consumida per internet.

El resultat “Dr. Horrible’s Song-Along Blog”, una tragicomèdia musical que ens explica la lluita entre un supervillà molt i molt dolent i un superheroi guapot i perfecte, per aconsegir l’amor d’una noia. Farcida de tots els tòpics del gènere, dóna una visió divertídissima de les típiques històries de superherois de tota la vida, amb uns números musicals impagables i un humor que, a vegades, frega l’absurd.

Whedon ens demostra així que quan té una llibertat creativa total i zero exigències de resultats a nivell d’audímetres, és capaç de donar el millor d’ell mateix, sense necessitat d'un gran pressupost.

En el repartiment destacaríem al protagonista, Neil Patrick Harris, que a més d’estar divertidíssim, es destapa com a cantant amb molta destresa.

No us la perdeu, veure-la completa només us ocuparà uns 40 minuts, aqui la teniu subtitulada al castellà:

Primer acte:

http://vimeo.com/1386649

Segona acte:

http://vimeo.com/1404972

Tercer acte:

http://vimeo.com/1405525

Els Goonies (The Goonies, 1985)

Willy el Tuerto, és un nom que m’ha quedat grabat des que tenia uns 10 anys. Ha passat a formar part de la meva vida i tot li dec a Richard Donner (responsable també de Superman). Ell va ser el director d’aquesta fantàstica pel·lícula d’aventures a la que us assseguro que no li han passat els anys. Va ser escrita per Chris Columbus i produida per Steven Spielberg que també en va crear la història.

Els Goonies gaudeix de tot el que ha de tenir una peli d’aventures, un plànol del tresor, una família italiana de dolents assassins (Els Fratellis), un bon monstre (Sloth), pirates i el seu vaixell, esquelets (David Copperpot), proves que cal superar si vols lliurar-te de la mort, un inventor no massa bo, una colla d’amics i, sobretot, un “supermeneo”.

L’actuació dels nens és xula, hi ha moments on Donner els deixava improvitzar, perquè els seus papers fossin més creïbles. I en cap moment van saber que hi hauria un vaixell pirata a tamany real, veient-lo per primer cop al caure pels tobogants.

La cinta de VHS on la tenia grabada, crec que treia fum de tants cops com la vaig arribar a veure. Aquest nadal la vaig tornar a gaudir i us asseguro que 25 anys després vaig tornar a desitjar ser una Goonie!

Malgrat en el temps. Capítol 1 ( 2011)

Aquest és el primer Capítol d'una sèrie documental elaborada, produïda i editada pels alumnes de 2n d'ESO de l'Institut Ramon Turró i Darder.

Aquest projecte neix amb la intenció d'explicar la història de Malgrat de Mar, des de l'antiga vil·la romana fins a l'actualitat, mitjançant els símbols, edificis i barris que encara resten en peus i que són testimonis vius d'aquells temps.

Al costat de la història en majúscules de les grans ciutats imperials i els camps on esdevingueren les grans batalles, hi ha una història local i més propera que a vegades és menystinguda i , fins i tot, ignorada, però que forma part indeslligable del que som. La intenció d'aquest projecte és fer coneixedors als alumnes i a la resta dels vilatans d'aquesta història local, que la coneguin i la puguin explicar als seus fills i néts. Si aquests reportatges aconsegueixen una mínima part d'aquests propòsits, tots els que hem participat en la seva elaboració, ens en podem sentir molt orgullosos.

Per veure el reportatge: TeleTurró

Punishment Park (1971)

A la interessant pel·lícula, encara que una mica llarga, Punishment Park (1971), del director britànic Peter Watkins, considerat el pioner del docudrama i del fals documental, es planteja la possibilitat de si entrés en vigor la Llei McCarran de 1950, en la qual el president dels EUA té el dret de declarar l'estat d'urgència sense l'aprovació del Congrés amb el conseqüent dret d'aturar a qualsevol individu que es consideri sospitós de complot contra la seguretat interna de l'estat. Tots els detinguts serien interrogats per un tribunal, sense tenir l'opció de llibertat sota fiança, amb l'única possibilitat de triar entre ser empresonats o passar uns dies a Punishment Park, un desert a Califòrnia del Sud.

A la pel·lícula, els que decideixen traslladar-se a Punishment Park disposen de tres dies i dues nits per a aconseguir una bandera dels EUA que es troba a uns 85 quilòmetres d'on són. Per motivar-los, ja que la temperatura a la qual van a sotmetre's podria arribar als 45 graus centígrads durant el dia, se'ls comunica que a mig camí trobaran aigua potable. No obstant això, part de l'horrible condemna comporta que passades les dues hores des de l'inici del recorregut la policia començarà a perseguir-los sense deixar que s'escapin dels límits del camí planejat (encara que amb la prohibició de colpejar i impedir que arribin al seu destí), complicant-se la situació a causa d'unes circumstàncies que produiran un augment de l'odi entre els dos bàndols.

Amb aquesta premissa i amb la guerra del Vietnam de rerefons, Peter Watkins fa servir el recurs de la veu en off i la càmera en mà, acostant-se al periodisme televisiu, i divideix el documental en tres seqüències paral·leles: el grup que corre per Punishment Park, els policies que els persegueixen i un altre grup que és interrogat per un tribunal d'urgència.

Criatura i companyia (1999)

L'argument d'aquesta història és únic i universal alhora: ella i ell s'ho pensen, ho fan, esperen, es desesperen, ella té la criatura (ell s'ho mira) i la criatura els capgira la vida.

La contraportada del llibre ens ho deixa ben clar. Carles Capdevila va decidir l'any 99 posar sobre paper la seva experiència sobre la paternitat en un llibre que va ser premiat amb el Pere Quart d'humor i sàtira. I és que és d'agraïr entre centenars de llibres sobre el que passa, el que passarà, el que hauria d'estar passant, el que et trobaràs, el com has d'actuar, etc, trobar una mica de llum, sentit comú i una alenada de realitat des d'un punt de vista molt humorístic.

El llibre fa de molt bon llegir, és breu i està construit en capítols curtets, cada un d'ells toca un tema concret, des del moment en que ella li planteja a ell un plà de futur, fins que la criatura ja comença a contar algun any.

Capdevila vol que qualsevol lector s'hi senti identificat. És per això, que sempre es refereix als pares com Ella i Ell, mai pel nom, i al fill per la Criatura, evitant fins i tot posar-li sexe. I quan dic que qualsevol s'hi pot sentir identificat, em refereixo a futurs pares, pares recents, avis, i fins i tot amics sense nens (o directament anti-nens), que també tenen el seu paper al llibre.

Doctor en Alaska (Northern Exposure, 1990)

Partint d’un argument poc original, en el que un jove metge de Nova York es veu obligat a exercir a un petit poble d’Alaska, "Doctor en Alaska" té l’encert de construir interessantíssims personatges que habiten el poble,  i envoltar-los a tots plegats d’una mena de realisme màgic que contrasta amb el racionalisme i escepticisme del metge.

Les dues primeres i breus temporades, de 8 i 7 episodis, son el millor de la sèrie, la màgia t'atrapa i et pren el desig d'anar a viure a Cicely, formar part del poble, gaudir dels meravellosos paisatges que ens ensenya la sèrie contínuament, enamorar-te de la Maggie, escoltar el programa de ràdio d'en Chris i parlar de cinema o de qualsevol cosa amb l'Ed. Posteriorment, amb 4 temporades de més de 20 episodis, la màgia rebrota en alguns episodis més brillants, i es perd en d'altres de mediocres, mentres una tensió sexual entre la parella protagonista arriba a esgotar de tant estira i arronsa.

Cal però reconèixer els mèrits que té aquesta sèrie dels anys 90, que probablement va marcar part de la ficció televisiva posterior (com "Las chicas Gilmore"), i encara avui és una sèrie molt recomanable, tot i que un pèl inflada pel bon record que va deixar en els espectadors que la seguíem fa 20 anys.

Els que heu estat seguidors de la sèrie o consumidors ocasionals, no em negareu que us porta bons records els títols de crèdit, amb la música de David Scwartz i les imatges de Cicely.

Pax Americana i la conquesta militar de l'espai (Pax Americana and the Weaponization of Space, 2009)

L'ésser humà s'ha enfrontat en infinitat d'ocasions tant per terra, mar i aire, però en el molt interessant documental anomenat Pax Americana i la conquesta militar de l'espai (2009), del director Denis Delestrac, es parla d'una possible militarització de l'espai que podria desembocar, en el pitjor dels casos, en una guerra espacial. Per descomptat, que passi això és una cosa que depèn de l'home, però sobretot dels Estats Units d'Amèrica que té un potencial armamentístic molt ampli i és el país que té major quantitat de satèl.lits en òrbita.

I si ens fixem en el títol, Pax Americana ja ve a englobar l'objectiu dels EUA, basant-se en la seva influència en els altres països i en la seva categoria de gran superpotència que ha d'assegurar la pau al món, cosa que alguns països com Iran, Corea del Nord, Xina, o Rússia (com ja va fer la URSS) no permetran, ja que no volen que hi hagi un únic país allà dalt. El gran problema del poder militar espacial és que és molt important per a qualsevol país i si es produeix algun enfrontament podria provocar, com es diu en el documental, una cosa semblant a "un Pearl Harbor electrònic".

El documental és molt interessant, per això és fàcil quedar-se enganxat a la pantalla des del mateix inici fins a l'últim segon, veient fets fonamentals en la història, opinions d'experts, material d'arxiu, gràfics i animacions, tot molt ben utilitzat.

Blankets (2003)

Una nova lectura de “Els lleons de la vella Europa”. En aquest cas un còmic.

Blankets és un còmic autobiogràfic on Craig Thompson ens explica el seu pas de la infància a la joventut, alternant en forma de flashbacks moments d’ambdues etapes de la seva vida.

A Thompson se li va inculcar des de ben petit una educació religiosa bastant radical, en un poble de Michigan. Aquesta educació marcà molt la seva vida d’adolescent amb l’inevitable primer amor, un primer amor especialment difícil degut a la crua realitat familiar de Raina, la noia de la història. Amb l’adolescència, Thompson es replanteja tot allò que li havien ensenyat i que havia donat per fet.

L'honestedat que respira tota la història, juntament amb els tendres moments de l’amor adolescent i els jocs de la infantesa, fan que la història arribi molt al lector i en algún o altre moment s’hi pugui identificar.

El dibuix és delicat, casa perfectament amb els fets que narra, i es converteix en un dels punts més forts de l’obra.